Liberals conservadors, liberals socialistes

Aqui cregui que l’art és també una eina de coneixement, servidor li faria notar l’oportunitat de llegir o rellegir, ara, una de les novel·les que expliquen de manera més objectiva (i artística, naturalment) els processos de descolonització posteriors a la Segona Guerra Mundial i els enormes conflictes actuals que se’n deriven: es tracta de L’americà pacífic, de Graham Greene, que desembarcà a la llengua catalana, de la mà d’Eulàlia Presas i Plana, en el catàleg de l’enyorada col·lecció Isard, de l’editorial Vergara.

Per aquelles coses que passen, és possible que alguns lectors creguin que, havent-ne vist una o dues versions cinematogràfiques, més o menys es poden fer una idea de les línies generals del pensament de Greene. En el cas que la versió de referència sigui la de 1958, dirigida per Joseph L. Mankiewicz i protagonitzada per Michael Redgrave, el lector ha de saber que l’obra literària fou traïda de manera infame perquè era incompatible amb el clima d’histèria anticomunista que rebrotava als EUA. La versió de 2002, dirigida per Philip Noyce i protagonitzada i produïda per Michael Caine -les versions cinematogràfiques es titularen L’americà impassible -, és molt més fidel a l’esperit de la novel·la: raó per la qual se’n va haver d’ajornar l’estrena, que estava prevista a l’entorn de l’11 de setembre novaiorquès, que també va aixecar als EUA una onada furiosa de patriotisme de botellón.

Aquell 11 de setembre, Bush va sembrar la llavor de la que seria una de les tragèdies més sagnants d’aquest segle. En relacionar de manera fraudulenta els atemptats de Nova York amb les armes iraquianes de destrucció massiva -inexistents, com ja sabia tothom des del principi-, va construir a manotades la coartada per a la guerra contra l’Iraq. Aquesta guerra només podia concebre-la un terrorista irresponsable com Bush, amb la complicitat criminal de Tony Blair i la dels seus escolanets Durão Barrosso i José María Aznar. La història no els qualificarà de grans estadistes, d’estrategs intel·ligents, ja que s’entestaren a no veure el que ja estava escrit: l’evolució de la situació creada vers l’hecatombe sense fi.

I és cert que ja estava escrit. Graham Greene va escriure la seva novel·la entre 1952 i 1955. El 1954 s’havia consumat la desfeta de Dien Bien Phu, i el novel·lista escriu molt abans de la data oficial de la intervenció nord-americana, el 1959. No obstant, ja pul·lula per Saigon Mr. Pyle, l’americà pacífic, que importa pols de plàstic amb l’objectiu declarat de fabricar joguines -unes joguines assassines-. El narrador, el corresponsal britànic, fa una projecció tan lúcida de la situació que després, llegida un cop confirmada per la realitat, ens escarrufa: “Ara tots som liberals conservadors o liberals socialistes: tots tenim una consciència honrada. Jo m’estimaria més ser un explotador indecent que mor per defensar els seus beneficis. Recordi la història de Birmània: envaïm el país; les tribus locals ens ajuden i vencem. Però en aquells temps, nosaltres, igual que els americans ara, tampoc no érem colonialistes i vam fer les paus amb el rei. Li vam tornar la província i vam permetre que els nostres aliats fossin crucificats i partits en dos trossos amb una serra. La seva bona fe els havia fet creure que ens quedaríem, però nosaltres érem liberals i no volíem tenir la consciència bruta”.

Els fets posteriors confirmaren execrablement la profecia continguda en l’anàlisi del corresponsal britànic. La guerra il·legal contra l’Iraq va néixer amb unes premisses similars. El seu desenvolupament no podia estranyar ningú. El món era en mans d’uns governants irats i folls que superaven -de molt- en perillositat real Saddam Hussein. Un d’ells, Tony Blair, deia fa un parell de dies que l’actual infern de l’Iraq no té cap relació amb aquella guerra. S’entén que ho vulgui creure així, perquè ni tan sols la seva consciència, que li permeté ordenar operacions de la major crueltat, ni tan sols la seva consciència deu poder suportar el pes de tanta sang. De Bush no se sap que hagi reconegut errors fatals. Aznar continua amb la seva altivesa impertinent, donant instruccions a Espanya i al planeta: com si no tinguessin res a veure amb la carnisseria entre tribus abandonades amb el llegat occidental de bestialitat i venjança. Com si no haguessin excitat fins als límits la fera del fanatisme més tenebrós: liberals conservadors i liberals socialistes, uns i altres, liberals al capdavall, tots plegats.

EDICIÓ PAPER 16/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF