Opinió 27/07/2014

Liberalisme subvencionat

i
Celestí Alomar
4 min

Des del finestral que cobreix l’escala principal de l’edifici on treballo es pot contemplar el llenç de l’allargada façana de darrere de l’inacabat palau de congressos. Al matí, quan baixo al bar a fer un descafeïnat de màquina amb llet, tinc el costum de fer un rutinari control visual d’obres. Els dos darrers anys, un banal control d’unes obres paralitzades.

De sobte, fa unes poques setmanes, uns treballadors, amb l’ajut d’un potent braç articulat, varen retirar unes de les tres grues gegantines que hi havia al solar. Un transformer de veritat, col·locat sobre la plataforma d’un robust i sòlid camió de veritat, maniobrat per mans expertes de veritat desarmava, peça a peça, el susdit estel de ferro. Podria ser la grua un símbol de progrés d’aquest país? I una societat que reconeix el paper transcendental dels cambrers amb una estàtua, en una de les entrades de la Platja de Palma, per què no podria tenir una legió d’honor amb la seva corresponent Grua d’Or i Brillants? Quants no hi hauria que la portarien a la solapa amb tot mereixement?

L’operació de desfer un artefacte d’aquestes característiques sempre m’havia intrigat. Enderrocar una edificació té més perill, i incomprensions, que aixecar-ne una de nova, ho sé per experiència. El desmuntatge va resultar ésser una maniobra simple, d’equilibri mil·limètric i carregada de lògica, però també d’elevat risc. Dies més tard, després d’anunciar el govern que habilitaria 34 milions d’euros per continuar les obres, aparegueren uns pocs operaris, de caminar fantasmagòric, a l’ombra de la carcassa en perill d’oxidació del, no se sap si, futur palau.

Aquesta infraestructura semblava ser per a la nova classe hotelera la muntanya màgica que serviria per a desestacionalitzar el turisme. El reclamaven amb una insistència a l’altura de Miquel dels Sants Oliver que sospirava “un hotel a gran escala, sumptuós, ben moblat, ben servit, amb habitacions preparades per a famílies… per poder aspirar a aquesta animació, a aquest visiteo i a aquestes preferències de la moda”. Però aquesta vehemència només va ésser un miratge, un joc de l’il·lusionisme en el qual fan desaparèixer els conills. De la mateixa manera, així com s’anava materialitzant el projecte del palau, s’esfumaven, un darrere l’altre, els socis privats. El resultat era d’esperar: l’altre temps ponderat propòsit es convertia en un gòlgota per a les finances públiques de la comunitat.

Després de la llarga paralització, el govern diu que està en condicions de posar els milions necessaris per finalitzar les obres “gràcies a la política d’austeritat” que ha aplicat aquests anys. Com qui no diu res, la portaveu governamental deixa caure un sonor “anem pel bon camí”. Per entendre-ho ràpid i clar, el govern diu que s’han detret recursos de l’educació i la sanitat pública -l’austeritat- per finalitzar les obres del palau. A preguntes insistents dels periodistes, en la roda de premsa setmanal, la portaveu no va ser capaç de negar aquest extrem, ni tan sols amb la boca petita.

La patronal, per part seva, diu que el cost no justifica la rendibilitat directa de la infraestructura i la ubicació de l’hotel “no és l’adient”, però “s’ha d’acabar amb doblers públics i llavors serà quan hi haurà empreses mallorquines que hi estaran interessades”. No cometré la imprudència de demanar per què empreses privades mallorquines entraren a formar part del consorci del palau durant el govern Matas. Simplement, constataré com de peculiar resulta ser aquest concepte del que és públic que l’assimila a un negoci ruïnós sense rendibilitat; però, en realitat, el que amaga és la idea de la depredació del que és públic per al sector privat.

A aquesta gran idea, la ferocitat econòmica disfressada de sagacitat, li diuen esperit neoliberal. De fet, sempre he pensat que el neoliberalisme no és més que el liberalisme econòmic subvencionat. La privatització del sector públic, la deslocalització per decret o el rescat de la banca, quina altra cosa no són sinó la transferència de riquesa i recursos del sector públic al privat. Sí, senyors, qui ho hauria dit, liberals subvencionats, no els sona a qualque cosa?

Avui l’excusa de tot és la crisi que permet no haver de justificar res, fins i tot, ni l’exculpació en si mateixa. No obstant això, els economistes parlen molt de com s’arriba a la crisi i molt poc de com se’n surt. En el que sí que coincideix tothom és a no rebaixar mai els nivells de formació de la gent, ni la capacitat d’innovació. La fortalesa del teixit social i humà són la garantia per a sortir-ne més aviat, i en millors condicions. Realment, els indicadors de la recuperació d’una crisi no són els beneficis de les empreses, sinó els nivells de benestar de la gent. De la mateixa manera que la xifra d’aturats és l’únic indicador real de la crisi. No serà doncs la via de l’esclavatge a la macroeconomia la que ens porti a sortir del túnel; ben al contrari, simplement servirà per cronificar, encara més, els dèficits estructurals de sempre.

A Mallorca, a pesar d’estar sotmesos a una dosi de shock de neoliberalisme -via intravenosa des del govern i rectal des dels mercats exteriors-, em pregunto, de manera retòrica i ingènua, si no hi hauria algun home privilegiat capaç de dir que no vol que li facin les seves infraestructures amb els diners de l’educació dels fills i de la sanitat de tots.

stats