En aquestes dates sol arribar la nostàlgia. A la tele posen pel·lícules dels vuitanta i, amb el torró, tornen els fills que han anat a viure a l'estranger; com que no tenen casa pròpia, recuperen el cotxe dels pares per als encontres amorosos igual que si acabassin de fer devuit anys. Les famílies es reuneixen per dinar, troben a faltar els qui ja no hi són.
La nostàlgia és com un forat de cuc que et transporta d'un punt a l'altre del cosmos alterant-lo encara que només sigui emocionalment, una guia cap a allò que enyoràvem, el reconfort en arribar-hi. Pot ser individual o social, segons els llocs comuns que reconeixem com a tradició. El problema és quan no tothom enyora el mateix, i uns -que no són més científics que els altres, però manen més- ens arrosseguen cap a l'època més fosca de la història recent. En comptes d'un forat de cuc, ens engoleix un forat negre que absorbeix tota l'energia i ens teletransporta a la vergonya.
Enguany no ha vengut l'esperit del Nadal passat, com al conte de Dickens, sinó l'espectre del Nadal d'un temps passadíssim que molts vàrem tenir la sort de no viure i, per tant, de no recordar. Els governants, però, treuen aquell temps ranci de l'armari com es recupera el betlem cada desembre i, sense ni llevar-li la pols, li reten culte i memòria com si fos el bon Jesuset. Fan renéixer l'orgull que uns pocs tenien per la misèria intel·lectual i moral, la caritat condescendent d'un "assegui un pobre a la taula". I a sobre ens exigeixen que l'adorem.
No sé quin any està a punt d'acabar, si el 2013 o el 1950. Però, en tot cas, desitj que el deixem definitivament enrere. Sens dubte, no formarà part de la nostàlgia, segons el diccionari, aquell desig obsessiu de retornar a la pàtria o a la llar.
