PRECEDENTS. El PSC es va constituir amb grans dosis d’intel·ligència política i de grandesa, però també d’electoralisme. L’electoralisme és legítim, no cal dir-ho. Però sense l’amenaça del PSUC és possible que mai hagués vist la llum aquell delicat artefacte que va unir sota unes mateixes sigles gent de signe tan divers, des dels pallaquistes orfes fins als devots d’Alfonso Guerra, sota la direcció de Joan Reventós i Raimon Obiols. El resultat va ser una síntesi imperfecta, un partit sobirà que sobiranament encadenava el seu destí al del PSOE, assumint com a propis els postulats del catalanisme pel que fa a l’autonomia i a la llengua. Després va venir la Loapa i va quedar clar que tot això tenia un preu -a la pràctica, la renúncia del PSC a la Generalitat-. El 2003, conscient que la societat catalana demanava un pas més, Maragall va convèncer Zapatero d’intentar un reset federalista. O es va pensar que el convencia, més ben dit. L’amenaça ja no era el PSUC, sinó l’independentisme.
NOVES BASES. On som ara? L’esquerra catalana està dividida, i si es vol tornar a unir ho ha de fer a partir d’unes bases ideològiques del tot diferents. Diumenge passat vaig escriure sobre el paper cabdal d’ICV, però el cert és que a la Catalunya actual una esquerra majoritària, una esquerra de govern, ha de girar entorn d’una base socialdemòcrata i ha de ser capaç d’interlocutar amb CiU. I sobretot: cap proposta pot aspirar a la majoria electoral si no és sobirana -sobirana del tot- i sobiranista, és a dir, favorable a la creació d’un estat català que reguli lliurement la seva relació amb Espanya i amb la Unió Europea, bo i assumint que això, a la pràctica, vol dir la independència, almenys inicialment, perquè no és realista pensar que Espanya acceptarà dialogar amb Catalunya d’igual a igual.
I ARA. Si el 1978 el PSC va sorgir de la grandesa i de l’electoralisme, la nova esquerra catalana ha de fer el mateix en aquests moments decisius. La grandesa vol dir al mateix temps fermesa i renúncia, l’acceptació de la diferència i l’assumpció conscient de la realitat del país. L’electoralisme ben entès vol dir sumar per guanyar. En aquest procés, ERC se situa a la pole per mèrits propis, però no en té prou amb les seves pròpies forces. I els sectors crítics del socialisme, lògicament deprimits i consternats, han de començar a superar la fase del dol i renunciar al masoquisme que els priva de marxar d’aquesta caricatura que és el PSC de Navarro. Han d’assumir el paper que poden i han de jugar en un procés de convergència que tots els implicats, quan parlen cara a cara, admeten que és inevitable, encara que faci de mal articular per les respectives motxilles, carregades de retrets i prejudicis. I pel pes de les sigles, i pels equilibris interns, i per tota la politiqueria habitual. Però a la gent li preocupa per damunt de tot el país i el seu futur, el 1978 els queda molt lluny. Amb tota justícia, aquesta gent deixarà de banda les persones i les sigles que deixin de ser una eina per convertir-se en un destorb o en una relíquia.
