Opinió 06/12/2013

L'enyorança humana del cyborg

i
Llucia Ramis
2 min

Té 120 anys, bótox a la cara, un ronyó fabricat per una màquina, marcapassos, el fetge clonat i membranes oxigenadores en comptes de pulmons. També té un robot-aspiradora, i un altre que li fa el cafè, i un altre que li prepara llenties i cupcakes, i un drone que li porta volant la compra del súper.

Surt poc de ca seva, perquè tanmateix al carrer no es troba ningú si no és als grans magatzems, on les masses paguen la roba que acaben de comprar posant el dit en un identificador d'empremtes digitals. El món passa per la finestra del seu ordinador de pantalla gegant. Un pic al mes queda per Skype amb el seu fill; acaba de fer 80 anys i estrena cor. De vegades, al fons de la imatge, també pot veure la seva néta adolescent que, si està de bones, aixeca el cap del xat i li diu: "Ei, avi". No és la joventut, el que li enveja, sinó la plena humanitat (encara que ja els ha dit que, per Reis, voldrà unes natges noves de regal).

Enyora el romanticisme de les èpoques emergents i inexplorades, en què un creia que podia canviar les coses. Llavors era fàcil enamorar-se perquè la vida, complicada, havia de gaudir-se apassionadament. Les persones discutien, es mesclaven, s'il·lusionaven amb la idea d'un futur. Després l'obsolescència de tot li va fer entendre que l'amor, a la llarga, només duu complicacions perquè fa mal. S'adonà que també les seves opinions -hàbilment trenades per les xarxes i el filtre de no voler ser diferent- eren artificials. Internet especula amb l'economia del coneixement. Substituïda per aparells, la mà d'obra fou prescindible. Només sobrevisqueren els sociòpates que triomfaven gràcies a l'herència elitista d'uns contactes. Els altres, emigraren o s'esfumaren. Així, l'únic que ha canviat són els seus orgues. El futur ha existit, però és d'ús exclusiu i solitari.

stats