Quan s'acabi la letargia estival, amanida de dades econòmiques conjunturalment positives, tornaran els debats sobre la necessitat d'un nou model productiu i econòmic. Però quin? I, encara més important, com?
Catalunya, Espanya i la resta de països de l'Europa Meridional tenen una gran dependència energètica. Per tant s'han d'importar grans quantitats de gas i petroli de països tercers. Importacions necessàries, però que no generen valor afegit ni afavoreixen la recuperació econòmica. Catalunya i Portugal importen més del 75% de l'energia que consumeixen, principalment en forma de gas i petroli, Espanya supera el 76% i Itàlia el 83%.
En aquest context les energies renovables són una gran oportunitat per a la millora econòmica i la creació de llocs de treball estables i no estacionals. Diversos informes constaten que la generació elèctrica mitjançant energies renovables aporta fins a 4 vegades més de valor afegit brut que la generació elèctrica mitjançant centrals tèrmiques alimentades amb combustibles fòssils importats. L'any 2012 Catalunya va importar més de 10.000 M€ en productes energètics. Si una part significativa d'aquesta importació es generés mitjançant energies renovables, amb sistemes de captació desenvolupats i fabricats a Catalunya, el seu impacte en la proporció del PIB derivat del sector energètic es multiplicaria per quatre.
En aquest sentit l'exministre Joan Majó apuntava en un article a l'ARA del 21 de juny: "L'electricitat i el ferrocarril a finals del XIX, i el petroli, les carreteres i els vehicles al XX, van ser un gran motor de progrés. ¿No creieu que, a inicis del XXI, la reconversió del sector energètic pot constituir l'empenta de la reactivació a Europa, fent retornar cap a l'activitat productiva una enorme massa de capitals que no fan res més que especular amb totxos, matèries primeres o aliments? Què és el que ens té aturats?"
Responent a aquesta pregunta, el 20 de juny el govern espanyol va aprovar l'anomenada reforma energètica. Aquesta reforma no només apuja un 3,8% la tarifa elèctrica dels consumidors, sinó que ho fa en el tram fix de la factura, un fet que desincentiva, encara més, les inversions en eficiència energètica. Aquesta reforma també canvia el sistema de retribució de generació elèctrica amb energies renovables, un fet que fa inviables projectes futurs, presents i passats d'instal·lació d'energies renovables. Entre moltes altres mesures, també fixa un peatge desorbitat a l'autoconsum, que pràcticament el fa inviable. Amb regulacions com aquestes, doncs, és gairebé impossible no estar aturat.
Som Energia, una cooperativa catalana de producció i consum d'energia renovable que gestiona més de 7.300 contractes de subministrament elèctric, ja s'ha manifestat sobre la nova reforma energètica: "Afecta directament les nostres inversions en les 8 cobertes fotovoltaiques i en la planta de biogàs. Aquest canvi és un atac frontal a les renovables i totalment injust amb aquelles persones que varen fer inversions".
Les principals iniciatives energètiques de la història espanyola, fonamentalment d'origen català, sempre s'han iniciat gràcies a les oportunitats del mercat i s'han acabat, de manera més o menys funesta, per acció de governs estatals (totalitaris o democràtics). El cas de La Canadenca, el projecte Eurafrigas, la regasificadora de Barcelona i l'intent d'opa de Gas Natural sobre Endesa en són alguns exemples.
Es pot afirmar que el regulador espanyol -l'Estat- fa temps que no regula l'energia amb criteris tècnics, sinó polítics. L'estat espanyol ha convertit l'energia, igual com les infraestructures i l'ensenyament, en un element estratègic per a una determinada visió política de l'Estat. Una visió clarament centralitzadora de tots els centres de decisió i activitat econòmica.
Vist això, em pregunto si val la pena seguir ideant projectes d'aprofitament d'energia renovable, sol·licitant tarifes transparents i auditades o buscant fórmules audaces per trampejar els obstacles a l'autoconsum. La història ens demostra que qualsevol iniciativa serà inútil, sempre que no encaixi en el model d'estat que es vol construir.
Si veiem que la regulació es fa amb criteris polítics i no tècnics, ¿no caldrien solucions polítiques també? Actualment la Generalitat és poc més que un mer gestor delegat de la política energètica estatal. Així Catalunya no podrà desenvolupar una política energètica pròpia dins l'actual marc constitucional. L'adopció de polítiques energètiques pròpies, més ambicioses i apropiades, passa per canvis radicals en l'actual marc constitucional o, de manera més efectiva, per elevar Catalunya a la condició d'estat.
En l'informe Elements per a una estratègia energètica a l'Europa Meridional, publicat per la Fundació Catalunya Europa i presentat al Cercle d'Economia, es detallen les necessitats d'una nova política energètica a Catalunya i a l'Europa Meridional. En el cas català, aquesta nova política energètica es basa en: una estreta coordinació amb Europa, la definició d'un sistema tarifari transparent, la potenciació del mercat de l'eficiència energètica, l'aprovació d'una regulació que incentivi l'autoconsum mitjançant el balanç net i el desenvolupament de grans projectes d'aprofitament d'energies renovables -a l'estil danès.
Aquesta nova política permetria crear una autèntica indústria energètica catalana que relocalitzi part dels 10.000 M€ anuals en importacions de països tercers i creï milers de llocs de treball.
El dia a dia ens demostra que el país ja disposa d'iniciatives molt estimulants, però per dur-les a terme primer cal un estat que les faci viables.
