Al'octubre, el nombre de persones que, segons estadística, cerquen feina perquè no en tenen -no perquè desitgin millorar professionalment- ha pujat, però en relació al mateix període de l'any passat ha experimentat una baixada. No és menester ni saber la regla de tres per entendre com han anat les coses.
La dada, ens diuen, consolida la tendència recuperacionista, que us confirmaran els governants, els periodistes i els comentaristes. De manera que: en la transformació de la realitat en discurs polític i en informació, no hi haurà participat cap de les persones que formen i pateixen aquesta realitat. El seu punt de vista no compta per res. És més, se n'apropien els altres en fer la rutinària referència al drama de les persones sense feina remunerada, etc.
Així, als milions d'afectats per la disfunció més sagnant del sistema els és negat fins i tot el dret de comptar -de comptar-se- i d'interpretar el recompte i les seves evolucions. Se'ls neutralitza, se'ls castiga a una invisibilitat que explicaria la manca de missatge específic de la seva situació. Què se'ls pot dir des del poder i des dels mitjans? Res, ja s'han exhaurit totes les formes d'esperança versemblant. No hi ha paraules per als condemnats a l'exili de les estadístiques. Estan fora del sistema, almenys transitòriament.
La resta de la gent, aquells que encara tenim per anar tirant, però privats de qualsevol capacitat d'intervenció en la descripció del paisatge: ¿Sabrem mantenir-nos solidaris -en el fet de compartir, però, sobretot i alhora, en la lluita política per canviar les coses-, o per ventura deixarem que se'ns enteli la mirada, de manera que la realitat de tants de conciutadans assenyalats per la desventura es faci esborradissa en una distància espiritual cada dia més gran?
