Opinió 25/10/2014

L’aprenentatge de la sordera

Guillem Frontera
3 min

Joan Maragall demana a Espanya de ser escoltat, li retreu haver enviat en barcos els seus fills “a que morissin [...] / i tu cantaves - vora del mar / com una folla”. És la fi de l’imperi colonial, 1898, Espanya en una cruïlla històrica. Amb desesperat amor, l’insta a salvar-se: “Salva’t, oh, salva’t! - de tant de mal; / que el plor et torni feconda, alegre i viva: / pensa en la vida que tens entorn”... La darrera estrofa de l’oda és com la coda d’un relat històric que, venint de lluny, sembla voler anar molt més lluny encara: “On ets, Espanya? - No et veig enlloc. / No sents la meva veu atronadora? / No entens aquesta llengua - que et parla entre perills? / Has desaprès d’entendre an els teus fills? / Adéu, Espanya!”

El sentiment de no ser entès per Espanya és un endemisme de l’ecosistema polític català. Però allò que el fa encara més frustrant és la sensació que aquest desaprenentatge és part imperativa del nacionalisme espanyol. Sembla com si, per ser un bon patriota, hom hagués de no entendre Catalunya i els catalans. Els escassos intents d’aspergir una mica de concòrdia, de demanar als seus propis que s’escolti Catalunya, són objecte de ferotge anatema. Preguntar és ofendre. Robert Fisk contava que quan, arran dels atemptats de l’11 de setembre als EUA, algú preguntava per què, era immediatament alineat amb els possibles terroristes o simpatitzants. A Espanya passa una cosa semblant amb tot el procés català per exercir drets democràtics i, en el seu cas, fer un cop de timó per variar el rumb de Catalunya.

Les manifestacions d’aquest no voler entendre, d’aquest desaprenentatge maragallià, són cada dia més contundents. ¿És possible que les immenses majories que han expressat al carrer i en tants d’altres escenaris la seva voluntat de ser consultades, ho hagin fet simplement mogudes per uns quants polítics i TV3? D’aquesta manera tan abrupta i grollera es vol fixar en l’imaginari popular espanyol una realitat molt més complexa. Catalunya no és un país especialment vulnerable a la manipulació. Però és així -vulnerable- com la presenta el missatge dominant en els altres territoris de l’Estat; i és així com s’ha assumit majoritàriament.

A part dels polítics -Mas, Junqueras...-, la responsabilitat del que es viu com un desastre al qual han de posar remei recau en TV3: tenim, per tant, un país que només es nodreix políticament del missatge d’alguns polítics i de la manipulació d’una televisió pública. Cert que la ràdio i la televisió públiques són escoltades i respectades per bona part de la població -una població madura i culta, que per alguna raó tria els mitjans a través dels quals vol ser informada-. Allò que no se sol recordar, però, és que, a més dels mèdia públics i alguns altres que en aquesta qüestió no neguen la paraula als sobiranistes, Catalunya és receptora de tots els mèdia d’abast estatal, entre ells els que, fets des de la pròpia terra, no s’estan de manifestar la seva -legítima- oposició a qualsevol moviment que pretengui alterar l’estatus més o menys fixat per l’estat autonòmic. Un cop d’ull al quiosc hauria de ser suficient per abandonar la teoria de la manipulació. Un repàs al dial i a la graella televisiva hauria de fer empegueir els que hi persisteixen.

Però el fet és que la teoria de la manipulació, amb la col·laboració de la qual pretén presentar tot el moviment com una cortina de fum per encastellar un Artur Mas que hauria governat molt pitjor que els altres, s’ha imposat sense gaires treballs en l’opinió pública espanyola. Una suplantació manejable i reductora de la veritat -la veritat és fruit d’un esforç superior de comprensió- ha esdevingut un dic contra el diàleg.

I una de les raons d’aquest estat malsà de les coses rau en les paraules de l’ Oda a Espanya de Joan Maragall: per què Espanya no sent la veu atronadora del poeta -del poble?-. Per què no entén la seva llengua, que li parla entre perills? La següent pregunta/admonició posa en relleu la fina percepció maragalliana de la situació: Espanya -la tracta com una mare- no desatén els seus fills que parlen en llengua no castellana per pura desídia històrica; no peca per omissió. Al contrari, ho fa per acció, per l’acció de “desaprendre d’entendre”. Aquesta acció requereix una estratègia. No es tracta d’un oblit, sinó d’un desaprenentatge : deliberat i tenaç, exercit amb obstinació vehement, irreductible, que fa molt mal d’afeblir o de reconduir per anar a trobar els espriuans ponts del diàleg, que en boca de Rajoy tenen un aire lleu de flastomia.

stats