Havien fet tots els preparatius: li donaven la benvinguda als aparadors de les botigues i la tele anunciava la seva visita. Però, a poc a poc, arraconades al fons de l'armari, les camisetes de tirants i les sandàlies esdevenien la prova abandonada que no hi hauria res a celebrar.
L'esperança va durar el que dura un mes de maig. Al capdavall, cada dia surt el sol i l'estiu arriba cada any. En aquell país sempre ho donaven tot per fet i, davant d'un contratemps, esperaven que es resolgués sol, com per miracle. Deien: tot passa, tot arriba. Quan el calendari s'arrencà el sisè mes i els termòmetres seguien sense superar els devuit graus, començaren a inquietar-se.
Els optimistes es congratulaven perquè així no vendrien tants turistes a impregnar l'ambient del perfum de coco que expel·leix la crema solar; els hotelers anul·laven reserves i ploraven. El juliol va ser tan fred com ho era aquella època sacsejada per xifres impossibles d'aturats, impostos i desnonats. Hi havia retallades fins i tot al clima.
Els meteoròlegs, igual que els economistes, no entenien què passava: deien petites mentides pietoses per evitar l'alarma social que, tanmateix, no impediren les primeres manifestacions convocades mitjançant les xarxes. Els polítics atribuïen aquell hivern tan llarg a la crisi i la immersió lingüística; la gent en culpava el Govern. Les collites es van fer malbé, inclosa la humanitat. Sota la pluja, la policia intervenia a cops de porra; alguns parlaven d'una guerra. Com que res no era segur, recuperaren l'expressió "si Déu ho vol".
Amb el setembre arribà la tardor. Calia assumir-ho d'una vegada: l'estiu havia passat de llarg. Al fons de l'armari, el vestit sense estrenar. Semblarà nou l'any que ve, deien. I tot d'una afegien: si l'estiu torna, que no és gens clar.
