Es veien els diumenges a l'hora de missa, que era quan coincidien amb antics companys de partit, moment en què es trobaven homes i dones. Acabada l'eucaristia, mentre altres interns cantaven a Déu, debatien els problemes reals de la gent i dissenyaven el futur del país que tornarien a governar de seguida que complissin condemna. Era més pràctic que reunir-se al Congrés dels Diputats o al Parlament: allà no hi havia absentisme, tenien ordre d'allotjament i les dietes pagades. A més, tenien molt de temps.
De fet, la formació d'un polític equivalia als anys que passava a la presó. Fins que hi ingressaven, eren becaris en pràctiques. El seu rang es determinava en funció dels delictes que haguessin comès. No era el mateix fondre's les arques de l'ajuntament en coca i festes amb jovenets que vendre un solar públic per la meitat del seu valor o repartir comissions; mereixia més respecte aquell que tenia contactes amb la família reial que aquell altre que transportava sobres amb doblers o els enterrava dins una llauna de cola-cao.
Suborns, prevaricació, espionatge, robatoris, evasions fiscals i malversacions engreixaven els seus currículums. El perjuri, no. Mentir era la prova d'accés a la carrera política i ningú els reconeixia aquest mèrit. Com més imputacions tresorejaven, més cèlebres eren, evidència que tenien molts enemics i eren prou forts per suportar-los. No eren culpables, si els atacaven és perquè eren importants. En realitat eren víctimes!
Per la tele que havien comprat a l'economat observaven els seus successors, als quals preparaven la cel·la com abans els havien preparat el despatx; apuntaven maneres. Dormien ben tranquils, somiaven en els comptes de Suïssa. I esperaven pacients que esclatàs aquella periòdica arma d'amnèsia massiva que tornaria a dur-los al poder.
