El 13 de gener del 2009, just abans de ser nomenada secretària d’Estat del nou govern d’Obama, Hillary Clinton declarava: “Davant del poder militar ( hard power ) i el poder de la persuasió per mitjans diferents de la força ( soft power ), opto pel poder intel·ligent (smart power ) com el repertori d’instruments (diplomàtics, econòmics, militars, polítics, legals i culturals) d’entre els quals hem de triar el més apropiat per a cada situació, o bé una combinació de diversos. Amb el poder intel·ligent, la diplomàcia [dels Estats Units] estarà a l’avantguarda de la política exterior, encara que si la persuasió falla hi haurà ocasions en què caldrà recórrer a la força”.
Aquest full de ruta oposat al del govern Bush Jr., que havia optat fonamentalment pel hard power, s’ha mantingut amb algunes variacions fins a l’actualitat i rubrica ara l’acord nuclear definitiu que el govern de l’Iran signarà segurament en una data no gaire llunyana a Nova York. En virtut d’aquest acord, l’Iran es comprometrà a aturar l’enriquiment d’urani per sobre del 5%, neutralitzarà el seu magatzem d’urani enriquit prop del 20%, no instal·larà noves centrifugadores, reduirà a la meitat les centrifugadores de la central nuclear de Natanz i tres quartes parts de les instal·lades a Fordu, i aturarà l’activitat del reactor d’aigua pesant a Arak.
Però aquesta versió oficial i bonica ( smart power, o poder intel·ligent, equivaldria a smart success, o èxit intel·ligent) s’ajusta només parcialment a la realitat i oculta part de la cara bruta del joc de la geopolítica. L’Iran és segurament un dels casos que permet veure en funcionament la major part de les cartes d’aquest joc i, també, el conjunt de trampes que l’acompanyen. Trampes, val a dir, utilitzades constantment per tots els actors, encara que aquí només em referiré a l’estratègia occidental liderada pels Estats Units.
Sense ser exhaustius podríem esmentar fins a sis tipus d’actuacions emprades o planificades. Dues de polítiques (diplomàcia i sancions), dues operacions encobertes il·legals (sabotatges i assassinats) i dues de militars (atac preventiu i declaració de guerra).
Les negociacions diplomàtiques, llargues, frustrants, molt difícils i plenes d’enganys, han estat protagonitzades per les Nacions Unides i pel director de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA), per la UE i pels Estats Units. Tot i que, en altres moments, també hi han intervingut Rússia, el Brasil, Turquia i, darrerament, el Grup 5+1 (els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU més Alemanya).
El fracàs de les negociacions, bloquejades fins al gener del 2011 i activades sobretot a partir de l’arribada al poder de Hassan Rouhani (juny del 2013), va posar en marxa una llarga i efectiva llista de sancions econòmiques i d’embargaments que es van articular en tres fronts. L’ONU, des del desembre del 2006, imposa sancions econòmiques i comercials contra entitats lligades als programes nuclears i balístics de Teheran, embarga la compra d’armes iranianes i restringeix els préstecs a l’Iran, congela béns a l’estranger a iranians i els prohibeix de viatjar, tanca el subministrament de béns amb doble ús (civil i militar), limita les inversions iranianes, i prohibeix la venda a l’Iran de tancs, avions i helicòpters de combat.
Els Estats Units endureixen les sancions a partir del 2008. Prohibeixen als seus bancs ser intermediaris en el trànsit de fons amb l’Iran, represalien els grups estrangers que inverteixen en el sector petrolier iranià, congelen béns de les institucions financeres estrangeres que comercien amb el banc central iranià, tanquen l’accés al mercat nord-americà al banc xinès Kunlun i a l’iraquià Elaf Islamic Bank per haver facilitat transicions prohibides, ataquen la moneda iraniana, el rial, i reforcen les sancions als sectors petrolier, petroquímic, miner i automobilístic d’aquest país.
La Unió Europea, des del 2010, prohibeix l’assistència tècnica o la transferència de tecnologies petrolieres a l’Iran i l’activitat de certs bancs iranians, i amplia la llista de l’ONU de les persones a les quals es prohibeix viatjar; congela els béns d’entitats iranianes i de persones, a les quals es prohibeix el visat; fa un embargament petrolier i congela els béns del banc central iranià; prohibeix tota transacció entre bancs europeus i iranians, i posa en la seva llista negra el ministre iranià d’Energia i 34 administracions i societats.
A diferència de la diplomàcia, les sancions econòmiques són efectives. El rial es deprecia al voltant d’un 40%, cosa que produeix un veloç augment de la taxa d’inflació a l’Iran i del preu de les importacions i de molts productes bàsics. Com a resultat d’això es dispara l’atur, i la classe comerciant es manifesta contra el règim. Però el govern de l’Iran no dóna el braç a tòrcer.
Per aquest motiu, l’ smart power dóna pas al dirty power, al poder brut. Entren en joc l’espionatge, els sabotatges de centres industrials i l’ús de virus informàtics. Israel i els Estats Units desenvolupen i financen l’Stuxnet, un cuc informàtic amb la finalitat d’atacar les centrals nuclears iranianes. L’Stuxnet és capaç de reprogramar controladors lògics programables i d’ocultar els canvis realitzats. Els objectius de l’exitós atac van ser la central nuclear de Buixehr i el complex nuclear de Natanz. El llibre Spies Against Armageddon: Inside Israel Secret Wars, de Dan Raviv i Yossi Melman (2012), també informa d’un segon atac cibernètic anomenat Flame, l’objectiu del qual era recollir informació clau sobre les instal·lacions nuclears iranianes. Aquest virus va ser dissenyat per rastrejar de forma secreta xarxes informàtiques de l’Iran i controlar els ordinadors dels seus funcionaris. En la seva activació hi van participar l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana (NSA), la CIA i representants militars d’Israel.
En paral·lel a tots aquests sabotatges, suposadament, el Mossad (servei secret israelià) comença una guerra secreta d’assassinats de científics i militars iranians. El 15 de gener del 2007 va morir intoxicat mitjançant un verí radioactiu Hardeixir Hosseinpour, un científic iranià expert en electromagnetisme i que presumiblement formava part del programa nuclear de l’Iran.
El 12 de gener del 2010 una moto bomba va causar la mort d’Ali Mohamadi, físic nuclear iranià i catedràtic de la Universitat de Teheran.
El 29 de novembre del 2010, un grup de terroristes va atemptar contra dos catedràtics de la Universitat Shahid Beheshti de Teheran: es tractava del doctor Mayid Xahriari, fundador de la Societat Nuclear de l’Iran i director de l’Organització Iraniana de l’Energia Atòmica, que va morir a l’acte, i el doctor Fereidun Abasi i la seva dona, que van resultar greument ferits. El 23 de juliol del 2011 és assassinat a prop de casa seva, a Teheran, Dariuix Rezaineiad. Era doctor en física i treballava en projectes del ministeri de Defensa. El novembre del 2011 el general Hassan Moghadam, cap del programa de míssils balístics de l’Iran, va morir en l’explosió d’una caserna de la Guàrdia Revolucionària. Finalment, l’11 de gener del 2012 va ser assassinat Mostafa Ahma di Roixan, professor de la Universitat Tècnica de Teheran, que treballava al centre d’energia nuclear de Natanz.
Finalment, tant Israel com els Estats Units havien considerat seriosament la possibilitat d’un atac preventiu (per destruir components crítics del programa nuclear iranià i d’aquesta manera retardar-ne l’avanç) o fins i tot d’un atac militar. De moment, aquestes dues cartes geopolítiques han quedat en suspens com a conseqüència de la reobertura del procés de negociacions per part de l’Iran. Ningú diria, però, que el joc hagi acabat.
