07/04/2015

L’Iran contra l’Aràbia Saudita

5 min
L’Iran contra l’Aràbia Saudita

Ara mateix assistim, diàriament, a la configuració del nou Pròxim Orient. Al contrari del vell, el destí del qual el determinaven les potències occidentals dominants (el Regne Unit i França després de la Primera Guerra Mundial i els Estats Units des dels anys 40 fins fa poc), al nou Pròxim Orient no hi ha cap potència externa dominant que estabilitzi la regió. A més, en absència d’una potència regional hegemònica, hi ha sorgit un buit estratègic perillós.

És força evident que els Estats Units ja no estan disposats o no són capaços d’acomplir-hi el mateix paper que anteriorment. Si bé no retiraran completament les seves forces armades de la regió, una intervenció militar directa, especialment si implica desplaçar tropes sobre el terreny, ja no és defensable a causa de la desfeta patida a l’Iraq. Els Estats Units no esdevindran un actor militar a la regió mentre no en perilli l’equilibri estratègic de manera fonamental (cosa que explica els atacs aeris nord-americans contra l’Estat Islàmic en territori de l’Iraq i de Síria). Deixant això de banda, actualment els Estats Units actuen en el terreny diplomàtic a fi de resoldre, o almenys contenir, una amenaça estratègica clau: el perill del programa nuclear iranià.

Diversos actors estatals i no estatals han intentat omplir el buit que ha deixat la nova cautela nord-americana, i la majoria dels últims depenen del suport de potències regionals, en particular de dues: l’Iran i l’Aràbia Saudita. La pugna d’aquests dos països per la supremacia regional es manifesta en aquests moments en camps de batalla subsidiaris situats al Líban, l’Iraq, Síria i, ara, al Iemen. De fet, la rebel·lió houthi en aquest últim país marca l’inici d’una nova fase del conflicte regional. No només es produeix al sud de la península Aràbiga, a l’altra banda de la frontera d’Aràbia, sinó que, a més, la intervenció militar directa del regne saudita ha deixat al descobert la seva rivalitat estratègica amb l’Iran.

Com sempre al Pròxim Orient, els factors religiosos i ètnics tenen un paper destacat en aquesta rivalitat. La separació entre sunnites i xiïtes al si de l’islam queda reflectida en la geopolítica de la regió. A més, el fet que l’Iran sigui un país xiïta, mentre que la immensa majoria d’àrabs són sunnites, fa més rellevant la seva especificitat ètnica.

Així doncs, els interessos geopolítics, el sectarisme religiós i l’etnicitat formen un còctel perillós al nou Pròxim Orient. La història ens ha ensenyat que una intervenció militar externa no pot resoldre o ni tan sols contenir aquests conflictes. Per tant, les potències regionals hauran de trobar-hi una solució totes soles, cosa que és molt més fàcil de dir que de fer. Aconseguir-ho comportarà passar per una fase prolongada de violència difícilment previsible. Això implica que hi hagi un alt risc d’escalada que podria fins i tot desembocar en un conflicte d’abast mundial, i el més probable és que es tradueixi en catàstrofes humanitàries de l’ordre de les que s’estan produint actualment a Síria.

Fins i tot si es descarta que el conflicte s’estengui més enllà del Pròxim Orient, és probable que comporti perills econòmics considerables, ateses les reserves energètiques de què disposa la regió i la importància per a l’economia mundial que se’n deriva. Els preus del petroli a escala mundial es fixen de facto a la península Aràbiga i als països de la zona adjacent del golf Pèrsic, i això no canviarà en el futur pròxim.

Pel que fa a la seguretat internacional, la prolongació de la pugna per l’hegemonia regional farà que l’amenaça del terrorisme global s’intensifiqui, ja que tots dos bàndols utilitzen grups radicals que pretenen legitimar els seus actes en termes religiosos. Un perill encara més important és que els actors clau d’aquest conflicte intentin aconseguir armament nuclear. Una cursa armamentística nuclear en una regió que es caracteritza per la seva inestabilitat sostinguda constituiria un malson per al planeta.

Així doncs, no és cap casualitat que, mentre les potències regionals es confrontaven directament al Iemen, la comunitat internacional, encapçalada pels Estats Units, negociés amb l’Iran per arribar a un acord en matèria nuclear. L’acord marc que ha sorgit de les converses, que s’han succeït amb interrupcions durant dotze anys (i en les quals vaig participar un cert temps), té com a objectiu posar el programa nuclear iranià sota supervisió internacional i contenir així el risc que suposa per a l’estabilitat regional i mundial. En contrapartida, s’aixecaran les sancions econòmiques internacionals a l’Iran.

L’agenda dels Estats Units suscita crítiques molt intenses dels seus aliats més pròxims a la regió, Israel i l’Aràbia Saudita. Tanmateix, aquestes crítiques es fonamenten en objectius il·lusoris. Accedir al que reclamen aquests països tan sols garantiria que el conflicte amb l’Iran, que mai no abandonarà completament la tecnologia i les activitats nuclears, continués escalant. L’única opció realista per evitar que es produeixi una cursa armamentística a la regió és la supervisió internacional, que ha de ser minuciosa i exhaustiva al màxim.

Ara bé, aquesta opció, fins i tot si s’assolís, no satisfaria ni Israel ni l’Aràbia Saudita, atès que tots dos països temen que qualsevol acord afavoreixi l’Iran i els seus esforços per establir-se com a potència hegemònica regional. Per tant, el resultat final podria ser un canvi de facto dels socis estratègics dels Estats Units a la regió, cosa que, de fet, ja posa de manifest la lluita contra l’Estat Islàmic a l’Iraq.

L’estratègia que ha adoptat l’Iran davant d’aquesta conjuntura no ha sigut gaire intel·ligent: les seves intervencions militars a Síria, al Líban, a l’Iraq i al Iemen comporten riscos molt importants. La formació recent d’una força militar panàrab, clarament destinada a combatre l’Iran, ho fa palès i hauria de fer reconsiderar la seva política als dirigents iranians.

Al nou Pròxim Orient no li cal ni una cursa armamentística ni l’odi confessional, com tampoc no li fa falta una política exterior basada en la intervenció militar. El que necessita és la fortalesa d’asseure’s tots plegats i negociar, així com el desenvolupament de sistemes de seguretat col·lectiva que responguin als interessos legítims de totes les parts implicades. Sense la diplomàcia i la voluntat de treballar per arribar a enteses mútues viables, com acaba de succeir amb l’acord marc que s’ha negociat amb l’Iran, el nou Pròxim Orient continuarà sent el polvorí de la política mundial. I ja n’han encès la metxa.

Copyright Project Syndicate

stats