Leo Bassi: "Jo he sortit a l'escenari amb por, amb la sensació que em farien mal"

Dues hores després d'acabar aquesta entrevista, Leo Bassi estarà en calçotets, cobert de mel i plomes, plantat al mig de la rambla de Catalunya, fent que el públic l'acompanyi en un gran crit alliberador. Un espectador fins i tot l'abraçarà. 61 anys, tres passaports, cinc llengües, tres fills d'entre 30 anys i 15 mesos.

És la sisena generació d'artistes de circ. Quan va sentir que havia de trencar amb la família per emprendre un camí en solitari?

Ja ho madurava quan tenia 18 anys, però vaig trigar-ne cinc a reunir prou forces. Treballava amb els pares en circs tradicionals i pensava: "Què cony estic fent en aquest cementiri?" La gent de la meva edat no anava al circ sinó a concerts dels Stones. I així, amb 23 anys, vaig marxar per posar-me a fer circ al carrer, que aleshores, en plena febre del 68, era una nova manera de veure el teatre. Quan vaig començar, venia la família a veure'm i es posava a plorar. Em deia que estava acabat, que era un drogat, que si estava matant la tradició familiar... Deu anys més tard, els mateixos que ploraven havien perdut la feina i reconeixien que havia fet bé marxant.

Tot i la ruptura, ha mantingut la figura del bufó.

Sí, sí: jo sóc més fidel al circ que tota aquella gent. Perquè el circ es basa a tenir una actitud crítica i lliure. La gent del circ s'havia venut a un sistema basat en la nostàlgia i el públic infantil. Però la força dels meus avantpassats era que el circ passava per ser un lloc lliure, on tot estava permès. I també un lloc de coneixement: és al circ on a Europa es veu per primer cop una bombeta elèctrica o el cinema o animals exòtics com un elefant o un lleó... Hi havia un moviment filosòfic d'alliberament de l'ésser humà. I era un alliberament popular, proletari, enfrontat a espectacles com l'òpera, fets per a la classe alta.

Per a molta gent, el circ modern és el Cirque du Soleil.

Ha fet moltes coses interessants com a espectacle visual. Però a nivell filosòfic... zero. No són gens contestataris: és el circ esponsoritzat per Telefónica i les grans marques on esborren qualsevol referència a la política. Gens de tensió.

No salva res?

I tant! Sóc molt amic de l'Andreu Buenafuente. El veig com una bona continuació dels pallassos tradicionals i bufons del XIX. El seu monòleg és polític i divertit. No és una arenga política però té missatge.

Vostè, en canvi, va deixar de fer televisió.

Durant els anys 80 i 90 tenia la sensació que la nova plaça on la gent es trobava era la televisió. I que si jo volia renovar la funció del bufó, ho havia de fer allà. Però al cap d'uns anys vaig adonar-me que era impossible fer-hi política: els de dalt controlen els continguts. El que ha fet en Jordi Évole aquí, i amb la llibertat que ho ha fet, és increïble i excepcional. Jo, si em quedava en l'escatologia, no tenia problemes. Però si intentava fer una passa més cap a una cosa crítica, els poders em bloquejaven.

Li preocupa que el gran públic el recordi només com l'home que feia explotar tifes a la televisió?

Es va quedar en això. Estic content del que vaig fer, però ja no podia anar més enllà. Per exemple: parlar d'ateisme és gairebé impossible. O no pots tocar les marques. No pots dir res contra McDonald's o Coca-Cola... és pitjor que si malparles del Papa o del govern. Qualsevol referència a una marca és un plet, encara que sigui amb el pretext dels drets d'autor. Si no podem fer acudits en televisió sobre marques, vol dir que la comicitat no pot tocar l'estructura mateixa de la societat capitalista. Per això també estic en contra del Club de la Comedia i els seus acudits esponsoritzats, sense cap crítica a la societat. En el fons és vell i conservador. Són meres pantalles publicitàries.

Un bufó porta màscara. Com és el Leo Bassi íntim?

Els meus ideals són els mateixos a l'escenari que al menjador de casa. Però tinc un punt de Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Per exemple, és evident que m'agrada molt el caos a l'escenari, però en realitat sóc una persona extremadament racional i organitzada. Fer coses escatològiques per a mi és una arma de resistència i ho tinc dins meu, però a la meva vida normal no ho faig, esclar... Una de les meves passions és l'astronomia, per exemple. M'encanta mirar, el silenci... Això deu estar lluny de la imatge que molts poden tenir de mi.

Es considera un home lliure?

Sí, però he pagat un preu alt. Ara bé, molts no en poden ni parlar d'aquest preu, perquè ho han pagat amb la vida. Jo he sortit a l'escenari amb por, amb la sensació que em farien mal. Perquè m'han passat coses: m'han posat una bomba al camerino, m'han agredit pel carrer amb bastons, em van trencar un braç... O m'han condemnat a l'ostracisme professional absolut. Quan era a Itàlia, un executiu de Berlusconi, del canal Italia1, em va dir: "Vostè no farà res en aquest país, perquè no ha après a agenollar-se". La meva primera reacció va ser pensar que tenia raó, que jo no podia agenollar-me i per tant no hi havia lloc per a mi si no volia entrar en el sistema berlusconià. Al cap de dos dies, ja m'havia establert a Espanya.