Publicitat
Publicitat

Laila Karrouch : "És difícil ser dona i musulmana a Catalunya si tens un caràcter dèbil"

Laila Karrouch va arribar a Vic l'any 1985. Tenia vuit anys i només sabia que d'aquell lloc on anava en deien "el país de la glòria" perquè la gent "era rica i tots els desitjos es complien"

La Laila va arribar a Vic l'any 1985. Tenia vuit anys i només sabia que d'aquell lloc on anava en deien "el país de la glòria" perquè la gent "era rica i tots els desitjos es complien". Però l'arribada a Catalunya va ser diferent del que esperava i va passar moments difícils. L'escriptura va ser una manera de plasmar aquelles dificultats i alhora descriure el procés d'integració a la societat d'aquí. El 2004 va guanyar el premi Columna Jove amb el llibre De Nador a Vic , on explicava gran part de la seva infància. Ara acaba de publicar Petjades de Nador (Columna), on relata els anys més recents i les vivències d'una dona jove, musulmana i moderna que se sent tan catalana com marroquina.

Com es viu sent de dos llocs?

Em vaig passar molt de temps intentant triar una de les dues nacionalitats i em vaig adonar que allò no tenia sentit perquè és molt enriquidor ser de dos llocs. Jo parlo quatre llengües, tinc quatre cultures -l'àrab, la berber, la catalana i la castellana-, i això és una riquesa impressionant.

Com és ser musulmana a la Catalunya actual?

Jo parteixo de la base que la religió es porta a dins, i a mi la fe m'ajuda molt. És cert que durant molt de temps vaig tenir complex i deia amb la boca petita que era musulmana, perquè em feia vergonya. Ara en canvi crec que la fe dóna molta tranquil·litat; en moments de desesperació és un lloc on agafar-se. Jo adapto la religió a la modernitat, l'Alcorà es va escriure fa milers de segles i no estava adaptat als nostres temps.

I és difícil ser dona i musulmana a Catalunya?

És difícil si tens un caràcter dèbil i et deixes influir pels comentaris, si t'enfonses quan et diuen alguna cosa perquè creus que no vals res. Però si, en canvi, tu estàs convençuda del que fas i vas amb el cap ben alt, és com tot: no és difícil. Jo he canviat molt. Abans tenia un caràcter molt més feble, era molt tímida, tot em feia molta vergonya, i ara m'he fet més forta.

¿Creus que aquí podrem arribar a entendre mai per què una dona es cobreix el cap amb un vel?

Portem 30 anys discutint-ho, jo crec que ja n'hi ha prou. Si normalitzem la situació, s'acabarà el problema, i si deixem de donar-hi tantes voltes crec que hi haurà més dones que el deixaran de portar, perquè a vegades es fa per rebel·lia. Això sí, si mai el Josep Anglada guanya l'alcaldia de Vic em poso dos vels! Perquè qui és ell per decidir si jo vaig amb vel o sense? Crec que és més important lluitar perquè tots els immigrants aprenguin el català que no pas per aquest tema del vel.

Com has viscut l'auge del partit Plataforma per Catalunya i les seves idees, que molts titllen de xenòfobes?

Des de fa tres o quatre anys he notat un augment d'actituds racistes, i això coincideix amb el creixement d'aquest partit. Al carrer he vist mirades estranyes. Em molesta que tanta gent segueixi aquest partit. Fa que constantment m'haig d'estar defensant. Estem anant enrere. Si en ple segle XXI no sabem que els negres, els blancs i els morens som persones humanes iguals, pleguem. Això ja no s'hauria de discutir, ja estava superat.

I ara com ens veuen des del Marroc? Encara som el país de la glòria?

No, ara som vistos com un país amb gent que intenta sobreviure. Han canviat molt les coses. Ara fins i tot hi ha gent d'allà que envia diners a gent d'aquí per ajudar-los. I hi ha moltes famílies que van venir fa uns anys i que han tornat al Marroc. Ara això ja no es veu com un fracàs. Abans era duríssim tornar; notaves els ulls burletes dels veïns, perquè volia dir que no te n'havies sortit. Ara a Nador he vist nens de famílies que han tornat que es comuniquen entre ells en català. És brutal.

Vas sovint al Marroc?

Sí. Per a mi és una gran necessitat anar-hi perquè aquí vivim a un ritme massa accelerat i allà no. Catalunya és un lloc on es treballa molt, on es fa molt poca vida social, on tothom viu amb un rellotge al canell… Jo m'he acostumat a tot això i també ho faig, sense adonar-me'n, però trobo a faltar caminar sense mirar l'hora, a poc a poc, anar al mercat sense presses, mirar aparadors, preguntar preus, regatejar… assaborir el temps. Aquí ja no assaborim el temps ni altres coses.

Com quines?

Amb la crisi m'he adonat que aquí ens enfonsem molt ràpid si no tenim diners. Els donem massa valor. També té la seva lògica perquè tothom necessita diners i tots hem de pagar un lloguer, però al Marroc les famílies acostumen a viure juntes, amb els avis, amb els tiets, i els diners per a la casa ja no són un problema. Aquí la gent parla massa d'economia i massa poc de sentiments, de problemes personals, d'ajudar-se… de coses que uneixen.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 12/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF