Joc d'intolerants

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

És una evidència incontrovertible que els partits contraris a la independència de Catalunya segueixen sense trobar arguments per oposar-s'hi. I ja han tingut tant de temps per pensar-hi que, a aquestes altures de la pel·lícula, tot fa sospitar que no n'hi deuen haver! És cert que entre ells -PP i PSC- estan dividits, però no pas perquè no coincideixin en el projecte polític nacional, que és el mateix, sinó perquè a Catalunya, just perquè el seu principal marc de referència és l'espanyol, no poden deixar d'estar radicalment confrontats. Quin drama! Com a catalans, PSC i PP són a la mateixa banda, però com a espanyols, que és en allò que coincideixen, Espanya els enfronta. Només C's s'escapa de la contradicció -i se'n beneficia- perquè, també paradoxalment, és l'únic partit dependentista estrictament català o, com es deia abans, no sucursalista. És ben bé que, recordant Pascal, es pot dir que "la política té raons que la raó desconeix".

L'ÚNIC ARGUMENT CONTUNDENT del dependentisme l'he llegit d'un analista espanyol, el senyor José Antonio Zarzalejos, que sosté que cal descartar la independència de Catalunya perquè és impossible. (Val a dir que és un argument tan prim com el dels que creuen que la independència arribarà simplement perquè és inevitable.) El de Zarzalejos és un argument que, encara que sembli poc elaborat, té una gran capacitat de convicció. I la té perquè es basa en dos grans atots. Primer, en la comprensible resistència mental a acceptar que allò que fins fa quatre dies semblava inamovible ara pugui canviar. I, segon, en l'ús de la força: és impossible perquè Espanya no vol, i punt. És aquell gran argument dels pares desesperats: "És no, perquè t'he dit que no!" Vull dir que la seva capacitat de convèncer és que no entra en consideracions de si la independència és un dret democràtic o no ho és, en si és millor per als catalans o no, en si és conseqüència de la incapacitat d'Espanya per concebre's com a realitat plurinacional, etc. Res d'això: cal ser dependentista perquè no es pot ser altra cosa. No cal dir que és l'argument al qual s'aferren tots els que creuen que un canvi d'estatus polític a Catalunya els perjudicaria personalment. Com que no queda gens bé dir que no vols la independència perquè et toca els interessos, és veritat que l'argument de la "impossibilitat" és el més elegant i, de fet, l'únic que queda.

PEL QUE FA ALS QUE VOLEN entrar en raons, els arguments no s'aguanten per enlloc. Pere Navarro i Sánchez-Camacho, per exemple, no paren de provar-ho. Però en lloc d'arguments, els surten excuses de mal pagador. Tot són pors, amenaces o insídies que es desmenteixen soles... L'excusa que gairebé les sintetitza totes és la de la suposada ruptura de la cohesió social, de la qual ja hem parlat aquí manta vegada i a la qual cansa haver de tornar. Perquè, en realitat, allò que divideix les societats modernes i avançades com la nostra no són pas les discrepàncies internes, fins i tot més radicals que les nacionals, com poden ser les religioses, les ètniques o les futbolístiques. No: el que divideix és com es reacciona davant de la discrepància.

DE MANERA QUE SI ALGÚ vol saber qui juga a trencar la cohesió d'una societat com la catalana, que busqui entre els que no deixen decidir democràticament quina és la voluntat de la majoria, perquè no estan en condicions d'acceptar-la. O que remeni entre els que, tot i que diuen que respecten el dret a decidir, després hi posen condicionaments que en sabotegen la possibilitat perquè se saben perdedors. El que divideix les societats no és la diversitat: és la intolerància a acceptar-ne les conseqüències.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF