Entre els alumnes de l'ETSAB (Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona) s'assegura que Josep Bohigas és un dels professors "més progres". L'arquitecte, cofundador l'any 1990 de l'estudi BOPBAA, parla clar: defensa una nova arquitectura i no s'està de fer una proclama pública sobre el que rebutja. És, en tot cas, un entusiasta: "Indignat, sí, però a la indignació s'hi ha de respondre de manera immediata i positiva".
¿La situació actual ha posat els arquitectes en un carreró sense sortida?
De cap manera. El model que hem tingut fins ara s'ha demostrat que està esgotat i el canvi requereix una nova manera de fer arquitectura, cosa que ens obre un món molt il·lusionant. L'actitud dels arquitectes ha de ser una altra. Han de posar el talent al servei de les necessitats i les urgències. Una de les coses bones de la crisi és que els arquitectes són més proactius. En lloc d'esperar l'encàrrec, posaran el talent en projectes que no els han demanat.
Com definiríeu aquesta nova arquitectura?
A finals dels 60 el meu pare [Oriol Bohigas] va escriure un llibre en què es mostrava crític amb l'arquitectura adjectivada del moment. Avui s'ha de fer una arquitectura preposicional: amb, contra, envers, per a, segons, sobre, a partir de, a fi de... És una arquitectura amb funció d'enllaç, com les preposicions, una arquitectura de proximitat, lligada al context. I el context canvia constantment, així que hem de pensar en una arquitectura d'intervenció immediata i reversible, que és una feina molt divertida i dóna excel·lents resultats. El món efímer ens obre unes possibilitats immenses.
No hem de fer patrimoni per al futur?
La idea del patrimoni no pot ser l'excusa per petrificar l'actualitat. Tampoc té gaire sentit fer una escenografia de la memòria. M'horroritzen els pobles o guetos que es converteixen en parcs temàtics de l'escenografia pàtria. N'està ple, no és autèntic i, a més, està subvencionat. En tot això hi ha una perversió, una gran mentida, i és decebedor.
¿L'arquitectura és sinònim de construcció?
Deixar de construir també és arquitectura. Segurament, la nostra feina avui és desconstruir. Protegir també és fer d'arquitecte.
Això implica enderrocar?
No, jo parlo de transformar, d'aprofitar el que s'ha fet per donar-hi nous usos que responguin a noves necessitats. Fer tabula rasa és inviable. En tot cas, s'ha de fer un enderrocament selectiu. Per això estic en contra que s'enderroqui l'anella de les Glòries, a Barcelona, i no puc entendre que ningú demostri que amb el que hi ha es pot fer una cosa genial. En una intervenció s'hi ha d'entrar amb unes eines tan o més radicals que les excavadores, unes eines amb les quals el ciutadà se senti més còmode i l'acció de les quals sigui reversible.
¿També han de ser efímeres les intervencions urbanístiques?
Immediates, efímeres i han d'establir noves formes de participació ciutadana. L'actualitat ens demana un urbanisme reversible. Es tracta de fer un urbanisme tàctic en què la ciutadania juga un paper essencial. Els arquitectes del futur hauran de treballar a l'arena. Ja no es pot fer ciutat sense comptar amb els ciutadans. Sovint em pregunto què passaria si a Barcelona s'intentessin tancar als cotxes un de cada quatre carrers de l'Eixample, o fer plans per deixar carrers per a vianants només els diumenges. Els plans d'intervenció eterns no van enlloc. La realitat es fa fent-la. La qüestió és provar-ho i observar les reaccions.
Som a Mallorca. A Palma hi tenim un exemple d'urbanisme participatiu i sembla que no arribarà a bon port.
L'altre dia vaig visitar el barri de Corea, a Palma, amb Joan Cerdà, que n'és l'arquitecte. El seu projecte demostrava com tenir una mirada optimista sobre la ciutat i veure com aquesta reacciona. És un exemple de treballar amb el possibilisme i amb la capacitat de regenerar-se que té una ciutat. Si s'hagués volgut arrasar, l'únic que s'hauria fet és un negoci per als de sempre.
Ja que sou a l'illa, com n'afrontaríeu la protecció?
La protecció és fonamental en un territori com Mallorca, perquè aquesta illa encara és un paradís per a tot tipus de gent. Per això sóc fins i tot capaç d'acceptar més densitat per protegir més i millor. A més, hauran de canviar les formes de propietat. No és sostenible, ni aquí ni enlloc, tenir tantíssimes cases que sols s'ocupen un mes a l'any. També vull dir que protegir no ha d'estar lligat a un turisme elitista, que m'horroritza. A Barcelona també hi ha aquest debat, i jo trobaria terrorífic convertir-la en Mònaco.
Els alumnes de l'ETSAB us consideren un professor "molt progre". Què en pensau de la universitat actual?
La universitat està en un moment tràgic i apassionant. Al contrari del que es diu, els alumnes hi arriben més ben preparats per afrontar el present. A l'ETSAB són ells els que han reclamat un canvi d'escola, perquè va ser dissenyada per a un moment que ja ha passat. I entre tots vam tenir una bona idea: posar un exèrcit d'estudiants al carrer per fer una arquitectura de proximitat. L'arquitecte del futur haurà de ser un arquitecte de capçalera, com els metges, que s'escolti la gent i l'ajudi a millorar el seu entorn vital. És una manera molt radical de fer arquitectura i urbanisme.
