Opinió 24/08/2013

"A la muntanya ara s'hi va amb dues mancances: falta d'experiència i falta de vocació"

D'esperit nòmada, la muntanya és per a Josep Pujante (Barcelona, 1956) l'expressió de l'esperit indòmit que tots portem a dins. És explorador i aventurer

Lara Bonilla
3 min
JOSEP A. PUJANTE: "A la muntanya ara s'hi va  amb dues mancances: falta d'experiència i falta de vocació"

D'esperit nòmada, la muntanya és per a Josep Pujante (Barcelona, 1956) l'expressió de l'esperit indòmit que tots portem a dins. És explorador i aventurer. Com els protagonistes dels llibres d'aventures que llegia de nen i que ara escriu. És escriptor i metge. I pare de cinc fills d'entre 6 i 19 anys. Ha coronat els cims més alts dels cinc continents, els seven summits . I acaba de publicar Las cumbres del Nilo (RBA Libros), on relata l'expedició que va compartir amb els seus amics Agustí Torrents i Marcos Bernat al cor de l'Àfrica per coronar els cims que donen origen al Nil Blanc i al Nil Blau.

D'on sorgeix aquesta set d'aventures?

Viatjar no em ve de família, és fruit de les lectures de convalescència de quan era petit. Vaig ser un nen marcat per una cardiopatia que m'impedia fer esport, i gairebé caminar. Sempre estava malalt i perdia mesos i mesos d'escola. Primer vaig començar a llegir tebeos - Tintín al Tíbet em va marcar- i després llibres d'aventures. El meu Himàlaia és fruit d'aquestes lectures, i d'aquí ve la necessitat de veure món, pujar muntanyes, explorar selves i deserts i explicar-ho en llibres perquè altres nens com jo vegin que l'aventura és una escola.

Què n'ha après?

A sobreviure. Quan ets a l'Himàlaia i has de fer aigua fonent neu, aprens a valorar les petites coses en un món en què tot és fàcil i assequible. També s'aprèn capacitat de sacrifici, a conèixer els propis límits, serenor davant les dificultats i resistència física i mental. I a no desanimar-se! Això és una escola de vida que no s'ensenya en cap curset.

Es considera un aventurer?

Més que aventurer em considero vividor, que no és més que algú que vol viure la vida. El que passa és que té connotacions més frívoles.

En algunes d'aquestes aventures s'hi ha jugat la vida.

Molts cops. L'any 1988, tres xerpes i jo érem a 7.300 metres d'altitud i la placa de gel sobre la qual caminàvem es va desprendre de la muntanya i va lliscar. Vam caure 350 metres com si fos un tobogan immens. Veus com el cim s'allunya i creus que és el final. La placa es trenca i es converteix en una allau i tu hi ets a dins girant com en una rentadora. Quan obres els ulls tens la sensació d'estar sepultat en vida. Cadascú va sortir com va poder. Va ser dramàtic. I l'any 1991, a l'Aconcagua, em va sorprendre una tempesta amb vents de 220 quilòmetres per hora i temperatures de menys 40 graus. Sents com comences a perdre la sensibilitat, primer als peus, després als braços, el cor es descompassa... Vaig sentir la mort a càmera lenta.

I la muntanya compensa aquest risc?

Sí. Rotundament. A la muntanya s'hi va a gaudir, però també a conèixer situacions difícils i a conèixer-se a un mateix. Compensa, però no perquè siguem addictes al risc, sinó perquè la passió per experimentar ens porta a fer heroïcitats serenes, però no a qualsevol preu. És un repte, però conscient que tens molts elements per sortir-ne viu. La gràcia és que no els controles tots, perquè si no seria un parc temàtic i no una aventura.

N'hi ha que van a la muntanya sense estar preparats.

A la muntanya ara s'hi va amb dues mancances bàsiques: la falta d'experiència i la falta de vocació excursionista. Pot més la moda. Abans anàvem a les grans muntanyes després de 15 anys de pujar-ne de petites.

A Las cumbres del Nilo relata una de les seves últimes expedicions. Què la fa especial?

La recordo com una de les grans il·lusions de petit. No són muntanyes especialment difícils, però són on neixen les fonts del Nil, i va ser una de les expedicions més maques de la meva vida pel seu simbolisme i pels amics amb qui hi vaig anar, l'Agustí i el Marcos.

Hi va tornar dos cops més, però sense l'Agustí.

L'expedició al Nil Blau sense l'Agustí [va morir en un accident al Pedraforca] va ser dolorosa, però tenia un component místic que la feia especial perquè la seva ànima era present. Volia deixar una part de les seves cendres a la muntanya on neix el Nil Blau. El Gishe és una muntanya sagrada a Etiòpia, i m'hi vaig trobar una multitud que em pensava que venien a rebre'm però que em volien portar davant de l'autoritat. Havia violat la muntanya sagrada i, a més, van confondre ashes (cendres, en anglès) amb haixix . Mesos després hi vaig tornar amb el Marcos i hi vam deixar les cendres.

Li queda algun somni d'infantesa per complir?

No. El gran cim ara és mantenir viu el record de tantes hores viscudes a la muntanya i que cap Alzheimer l'esborri.

Quin paper hi juga la família?

Un paper important. Quan tornes de les expedicions sembles un heroi, però l'heroi és qui es queda, qui garanteix que tot continuarà com sempre. El mèrit, en aquest cas, és de la meva dona. Ella és qui fa les grans gestes. [Poc després de fer aquesta entrevista, l'Helena, la seva dona, va morir.]

stats