Publicitat
Publicitat

Independents i dins la Unió Europea: massa bonic?

La probable independència de Catalunya suscita passions, i és lògic que, conscientment o inconscientment, els defensors en minimitzin les dificultats i els detractors les exagerin. Tanmateix, la claredat i la precisió són la millor estratègia per guanyar la batalla de les idees, que és la fonamental. Un dels aspectes més importants del debat és el de la relació del nou estat amb la Unió Europea, i voldria referir-me a aquesta qüestió arran de la publicació de l’últim informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN).

El primer que cal fer és aplaudir que l’informe no qüestioni que Catalunya naixeria fora de la Unió Europea (UE) i que l’adhesió del nou estat no seria automàtica sinó que probablement estaria regulada per l’article 49 del Tractat de la UE, que estableix la necessitat que tots els estats membres l’acordin per unanimitat. Es tracta de dues qüestions que mai no haurien d’haver estat posades en dubte: la UE és una agrupació d’estats entre els quals no es compta Catalunya, que, en terminologia del dret internacional, no seria un estat continuador de l’espanyol, i que, per tant, no heretaria ni els seus drets ni els seus deures, incloent-hi la pertinença a la UE. És cert que un escenari en què Catalunya quedés desvinculada de la UE planteja greus problemes jurídics, polítics i econòmics per a tothom, però d’aquí no pot deduir-se que l’adhesió es produiria necessàriament en un termini breu.

No cal ni dir que en la mesura que l’independentisme ha tractat de negar o d’amagar aquests fets no ha fet sinó afeblir la seva posició, cosa que ha estat eficaçment, i legítimament, explotada per l’unionisme. En aquest sentit, per exemple, no sembla gaire afortunada la següent frase de l’entrevista que La Repubblica va fer a Artur Mas (27-12-13): “Caldria trobar un règim transitori per evitar l’expulsió de la Unió”. Deixant de banda que Catalunya no pot ser expulsada de la UE perquè mai no n’ha format part, referir-se a un hipotètic i desconegut règim transitori reflecteix i transmet incertesa.

Ara bé, inexplicablement, és freqüent que unionistes i independentistes coincideixin a ignorar una altra obvietat que l’informe del CATN sí que detecta però que tampoc no explora i que és importantíssima: que Catalunya només podrà sortir de la UE com a conseqüència del reconeixement de la seva independència per part de l’estat espanyol. Un minut abans d’aquest reconeixement, i encara que Catalunya hagués declarat una o cent vegades la independència, els catalans, les seves empreses i els seus productes serien, als ulls d’Espanya i de la resta d’estats membres, espanyols i, per tant, comunitaris.

Aquest fet posa en relleu l’absurditat de la següent frase de García-Margallo: “ Una declaración unilateral de independencia [...] condenaría a Cataluña [...] a quedar excluida de la Unión Europea por los siglos de los siglos ” (10-3-14). També és absurda la concatenació que feia l’ARA de dues declaracions de Duran realitzades un mateix dia en el sentit que es replantejaria la continuïtat de CiU si la federació proposés una declaració unilateral d’independència perquè UDC “no farà mai res que deixi Catalunya fora de la UE” (10-4-14). Finalment, també està mancada de sentit la declaració de Mas a La Repubblica “He considerat que en un moment inicial, entre el referèndum i la proclamació de la independència, podríem restar fora d’Europa” (27-12-13), i això per la senzilla raó que cap proclamació, i encara menys cap referèndum, produirien la sortida de Catalunya de la UE. Dissortadament, el mateix informe del CATN cau en aquest error (pàgines 31 i 57), i introdueix innecessàriament “moltes incerteses i fins i tot algunes paradoxes” en un escenari que no en presenta cap.

No seré jo qui recomani celeritat al procés independentista i no m’entusiasma la perspectiva d’una declaració unilateral d’independència, però afirmo amb tota rotunditat que podem estar completament segurs que una declaració unilateral no comportaria ni “l’expulsió” de Catalunya de la UE ni cap entrebanc per al comerç de Catalunya amb la resta del món. L’endemà, Catalunya seguiria dins la Unió Europea... perquè seguiria dins d’Espanya.

La conclusió de tot això és clara: l’independentisme pot fer tranquil el seu camí sabent que res del que faci no pot posar en perill la permanència de Catalunya dins la UE; que si un dia aconsegueix el seu objectiu, serà necessàriament perquè haurà aconseguit forçar-ne el reconeixement per part de l’estat espanyol i de la resta d’estats membres, i, finalment, que simultàniament a aquell reconeixement les autoritats comunitàries formals i informals imposaran un marc de relació entre el nou estat i la UE que potser no serà l’adhesió plena i immediata (i aquí és rellevant que l’informe del CATN presenti quatre possibilitats), però que, amb tota certesa, salvaguardarà els interessos econòmics de tothom.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF