Opinió 02/11/2014

Independència per a ells

i
Celestí Alomar
3 min

Tenia la intenció de començar l’article proposant la independència de Madrid. No és la primera vegada que ho he pensat, imaginant que seria la solució de tots els mals; però, a l’últim moment, sempre em ve el mateix remordiment: recordo els deu anys viscuts allà, els amics, la gent… i, per damunt de tot, la lluita col·lectiva i heroica dels madrilenys en defensa de la República i la democràcia, el no passaran! No poden ésser tan dolents. Vostès ara diran: quin carrincló! Però no; em demano com és possible que una població que en el seu dia va defensar aferrissadament, a sang i foc, la legalitat constitucional ara s’identifiqui amb aquesta morfea i casposa massa de poder grotesc que a diari escup arengues des de la capital. Realment, només puc arribar a la conclusió que hi ha dos Madrid: el real, el de la gent, i l’irreal, el botifler.

Hi ha el Madrid de l’exèrcit de liberals subvencionats per les caixes B del poder, que criden a la Gihad, a banda alta i a banda baixa, a televisió i a internet, i el dels professionals encadenats a les galeres de la informació, propietat de la gran banca. El Madrid ocupa i privatitzador, del “tan malament no havia d’estar per anar a la perruqueria” del conseller de Sanitat, i el de les bates blanques en defensa de la sanitat pública. El del president del Constitucional i el dels jutges rebels en defensa dels desnonats. El Madrid noubotifler de la cort de Felip VI i el de les marees ciutadanes. En definitiva, el del butlletí oficial d’interessos econòmics radials, i la polis d’al·luvió, humana i real. No són dues cares d’una mateixa moneda, són dos mons oposats i enfrontats.

La ciutat de les comissions, en el món de les bombolles, s’està mostrant en la màxima expressió: les xarxes organitzades per a delinquir. Un filat dens com un sedàs i embolicat com el que el mar treu i arrossega per l’arena de la platja. Una troca impossible de desenredar, que s’ha de tallar amb estisores. Un embalum que conté restes de pensament franquista, d’ambicions il·lícites, de capital sense rostre i de pecats que no es confessen anant a missa d’onze. Definitivament, aquesta es la rèmora que hauríem d’independitzar, freedom for them! (a porgar fum!).

Escoltin, hi ha coses que no es curen únicament demanant perdó. Dissimular, com el que no vol veure la realitat, és enganyar. A més, plou damunt banyat. Ens trobem amb un partit en el poder, que està sospitosament en el poder, perquè suposadament s’ha finançat de manera fraudulenta. Amb un entorn sota sospita judicial permanent. En conseqüència, un partit en el poder que, segons les enquestes, baixa en picat. Per contra, el partit socialista, que ja va purgar electoralment el seu calvari de Filesa i Roldan, segons les mateixes enquestes, no treu el cap. En conjunt, un quadre, que contemplat des de la perspectiva de l’ establishment, resulta realment preocupant. Un italià diria que el llop de la tangentóplis, que com se sap es va endur per davant els partits tradicionals, mostra les orelles. És a dir, la grande bouffe liberal i conservadora arrossegarà una socialdemocràcia massa mimetitzada amb el sistema.

Les situació encara que comparable a la italiana no és la mateixa. A Espanya, el moment està amanit amb un ungüent repel·lent a tota consulta, cuita dels conservadors, i un claret socialista que no puja al cap de la participació: internes, sí!; però, més enllà, ma non troppo!, podríem dir. La solució a Itàlia va ésser Silvio Berlusconi, vencedor gràcies al seu poder mediàtic. Aquí, el món mediàtic tradicional ja està en mans del gran poder econòmic. Segurament conseqüència d’això, l’índex de tracció i resistència dels dos grans partits espanyols sembla que és major que el dels seus equivalents italians en el seu moment. No s’albira, a dia d’avui, que desapareguin. No obstant això, pel que pugui passar, Felipe González, que no té un pèl de beneit, va dir que no li feia por la via germànica de la gran coalició. A tot segur, aquesta no pot ésser l’única solució possible.

El Madrid botifler, irreal o fantasmagòric però amb el butlletí oficial es resisteix a no decidir per tots i a deixar la seva croada de retenció de la resta. Pot ésser la tempesta perfecta, una ciclogènesi institucional. En aquest cas, davant les grans tempestes, convé consultar el manual d’instruccions i visualitzar les vies de salvament. El manual que jo he consultat diu que, més allà de l’estructura i govern dels partits, convé mantenir-se agafat fermament a la taula de les idees i els principis. Posa un exemple: en cas d’una torrentada que s’emporti l’habitatge, no s’agafi vostè mai a un marès de la paret; ho faci a una biga de fusta, sempre surarà.

stats