Una eurodiputada del PSC (o del PSOE, vés a saber) em contà fa un any que tota la seva família havia enfollit, tots s’havien fet independentistes i es pensaven que el procés seria ràpid i net; vaja, que això de la independència era factible. L’eurodiputada no entenia com Artur Mas s’havia ficat dins aquest embolic, que, al final, li faria perdre el lideratge del seu partit. I es queixava que aquest rebombori distrauria forces del principal objectiu que era, òbviament, frenar el PP (“la dreta”).
No ens sorprenguem: la posició del PSC (el menysteniment de l’eix nacional) és la que mantenia no fa tant l’ERC de Puigcercós i la que, en bona part, mantenen encara ICV, les CUP i el projecte de Teresa Forcades. Són molts aquells a qui no interessa Catalunya si no és esquerrana (i amb pluja fina, com proclamava Carod), si és massa “convergent” (posició de les CUP), o si no criminalitza la Caixa i el capitalisme (la fixació de Teresa Forcades, que hagué d’organitzar la seva particular cadeneta humana). I aquest entestament a subordinar el projecte nacional a qualsevol adjectivació ni ve d’ara (Torras i Bages ja advertia: “Catalunya serà cristiana o no serà”), ni és exclusiva de l’esquerra catalana (per a l’esquerra abertzale va ser molt important que Euskasdi fos “socialista”, i no tant que fos “lliure”). I resulta que aquestes coses a Europa no passen. Bernat Joan m’aclarí fa molt de temps que no és normal que els partits independentistes d’un país es distingeixin entre ells per ser de dretes els uns, i d’esquerres els altres: allò que els diferencia és el grau de radicalitat (i, així, Catalunya ha esdevingut una mica normal: més que un nacionalisme de dretes i un d’esquerres, hom percep un nacionalisme radical a ERC, i un altre que no ho és tant a CiU).
Afortunadament, la confrontació entre dretes i esquerres ja no és un tema de moda, i això ens afavoreix: ens situa, de sobte, dins el sector majoritari de la societat. L’Obra Cultural Balear, per exemple, presumeix (i amb raó) d’haver contribuït a posar la llengua en el centre del debat social. Té el seu mèrit aquest esforç de transversalitat en una institució declaradament esquerrana. A Tomeu Martí, aquest estiu, li demanaren davant meu com podia ser que, si els que defensam la llengua som majoria, el Partit Popular guanyi les eleccions. La resposta era fàcil: a les eleccions, la gent votà en clau dreta/esquerra, i a les Balears la dreta predomina. A les properes eleccions veurem si el PP i el PSOE aconsegueixen, o no, dur la batalla al terreny que els convé, que no és, precisament, el de la llengua, la cultura, la identitat. Veurem si les majories socials que surten al carrer es transformen en majories parlamentàries a Palma, a Barcelona i a València.
S’ha parlat molt de la pluralitat com a característica de les grans manifestacions del Principat (contra la sentència del Constitucional i en les darreres diades multitudinàries), que no foren de dretes ni d’esquerres. Les dues grans manifestacions de Palma (per la llengua i per l’educació en català) foren igualment transversals. I, per a sorpresa de molts, la de València contra el tancament del Canal 9, també. La descripció que en feia Vicent Partal a l’editorial de Vilaweb posava l’accent en aquest aspecte i és ben traslladable a les manifestacions de Mallorca: “I mentrestant als carrers ens hem començat a acostumar a la coexistència de senyeres amb el blau, sense el blau i estelades, juntes i voleiant a l’uníson (…). Dissabte als carrers de València no hi havia els habituals de les manifestacions de l’oposició i prou. Era visible per bé que tímida la presència de persones que, pel que deien, per la manera com es movien, hauries identificat dos dies abans en l’òrbita del PP i la dreta valenciana (…). Però en qualsevol cas els esquemes que es van apuntalar als anys setanta i vuitanta no sembla que puguin funcionar i això és important”.
Per òbvies i benintencionades que siguin, no posem condicions a la llibertat.
