Imatgeria de l'estiu: la sardana

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAquesta és la més entranyable dansa nostra, i ja hem convingut en que és la més bella de totes les que es fan i es desfan. Si jo gosés fer alguna adició a coses que, per estar escrites en vers, deuen ser intangibles, afegiria a la definició aquella -n'és una- que la bellesa de la Sardana ve precisament de que es fa, i no es desfà. Tota sardana és una composició. Els balladors, amb sos regulars moviments, componen un ritme, el creen. I, com un ver ritme és sempre una cosa definitiva, cada sardana, un cop ballada, un cop feta, ja no pot morir. Encara que ulls sensuals ja no la vegin, ella viu, ella viurà eternament. I ja res més necessitem per a poder dir, prescindint de tota història o tota llegenda d'origen, que aquesta és una dansa plenament religiosa.

Podria resultat que, a una consideració de superfície, se presentés la Sardana feta de descomposició, no de composició, com hem afirmat. Sol dir-se que aquesta bella dansa nostra ve a ser un problema numeral que, un cop plantejat per un tema, al principi, van resolent els balladors amb son puntejat... I és bona veritat, aquest dir. Però no ho seria voler deduir d'aquí que la Sardana no compon, sinó que descompon. Perquè, ben mirades les coses, resoldre un problema significa obra de fer, no de desfer. Lo essencial en la operació, lo que constitueix son valor metafísic, és, no la resolució d'un misteri anunciat, mes la creació d'una solució. Perquè el misteri anunciat és Caos; i la solució és Llum, Arbitrarietat, Ordre. I el pas del Caos a l'Ordre és composició. La Sardana comença en Caos i termina en Ordre. Per això la Sardana és una dansa que es fa.

Ho és essencialment cada una de les sardanes que es ballen. I, vista la Sardana com a institució, és també, històricament, un aquests dies nostres, una dansa que es fa. Se fa, com la mateixa Catalunya. [...]