Misc 23/10/2013

Iguals o idèntics?

i
Ferran Sáez Mateu
3 min

Hi ha una paraula que ha condicionat la història d'Occident des del 1789: égalité . No la poso en francès per casualitat. Fa aproximadament una dècada, Jean-Luc Mélenchon considerava que els valors republicans eren incompatibles amb l'ensenyament i promoció de la llengua catalana al Rosselló. "El que el nostre país necessita avui és més igualtat", afegia el llavors ministre. Mélenchon considerava que el català, el basc, el bretó, el cors, l'alemany o l'occità no són llengües, sinó un miserable galimaties residual que suposa un entrebanc a la plena igualtat dels citoyens de la République . La paraula igualtat és ara l'enèsim recurs de la fraseologia del PP per provar de bandejar el tema de Catalunya, però fent veure que el tenen present. És un joc absurd que no porta enlloc, i probablement respon més a la mandra i a l'absència d'arguments plausibles que no a una estratègia calculada. " Más allá del debate territorial -afirmava fa una setmana la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría- de lo que estamos hablando es de cómo conseguimos que Estado y comunidades autónomas puedan articular el reparto de ingresos y gastos de manera que haya en cada sitio los mejores servicios públicos con vocación de igualdad y de solidaridad ". Ai! Només que hagués afegit la llibertat ja teníem el lema complet de la Revolució Francesa, a què també apel·lava fa 10 anys Mélenchon.

En termes genèrics, aquestes apel·lacions als ideals republicans apunten directament al caràcter problemàtic del projecte polític associat a la Modernitat il·lustrada. Hi ha alguna cosa que no quadra, aquí. La prova, per exemple, és que un dels defensors més aferrissats del moviment carlí a l'Europa del segle XIX va ser... Marx. Ho han llegit bé: Karl Marx, l'autor d' El capital . A l'opuscle La revolució espanyola, 1868-1873 diu literalment: "El carlisme tenia unes bases autènticament populars i nacionals, mentre que el liberalisme estava representat pel militarisme, el capitalisme, el latifundisme i els interessos econòmics secularitzats. No era un moviment purament dinàstic ni regressiu, sinó que es basava en la resistència legítima contra l'absolutisme centralista de l'estat liberal". Aquesta és la inesperada sentència del coautor del Manifest Comunista. En certes versions de la història d'Europa hi ha alguna cosa que no ha acabat d'encaixar mai del tot, i que continuarà desencaixada mentre no ens atrevim, si més no, a verbalitzar-la. Les afirmacions de Soraya Sáenz de Santamaría confirmen la plena vigència d'aquest problema incòmode. En nom de l' égalité , la vicepresidenta considera que els ciutadans catalans han de rebre un tracte objectivament desigual. Com? Molt senzill: igualant les seves necessitats i circumstàncies a la d'altres llocs completament diferents. Permetin-me una il·lustració entenedora: és com si algú repartís entre persones de diferents edats, inclosos nens, ulleres de veure-hi de prop, audiòfons i faixes per a herniats amb l'argument de la igualtat, fent abstracció del fet que les necessitats d'un jove de 15 anys i les d'una persona que passa dels 70 són molt diferents. Encara que soni paradoxal, aquest tipus d'igualitarisme és l'essència de la desigualtat. Tot i que pot fer forat entre la gent de cor senzill, el nou argumentari del PP és poca cosa més que un joc de paraules.

Des dels republicans jacobins, la noble noció d'igualtat ha estat assimilada alegrement amb l'equívoca i sempre inquietant noció d'homogeneïtat. Sospito que es tracta de dos conceptes que no només no són sinònims -almenys en un sentit polític- sinó que tendeixen a ser contradictoris gairebé sempre. L'esperit de la Declaració Universal dels Drets Humans parteix d'una defensa de la igualtat entre els éssers humans basada, precisament, en el respecte escrupolós a les seves diferències, tant se val si són lingüístiques, religioses, sexuals o de qualsevol altra índole. L'esperit del jacobinisme, en canvi, entén la diferència com una greu amenaça a no se sap quines essències republicanes i a no se sap quins fantasmes del progrés i la modernitat. Darrere d'aquesta acreditada pàtina de modernor i lumières , en qualsevol cas, s'hi acostumen a amagar discretament les versions més excloents, dogmàtiques i perilloses de l'estatisme centralista (que, al capdavall, és una forma de providencialisme històric: si les coses ara són així, i no poden ser d'una altra manera, és perquè així ha estat decidit per la Providència). És des d'aquest tipus de perspectives que un es pot permetre el luxe d'aixecar la camisa en nom de l' égalité .

stats