Història d’una mula
Noves investigacions en el camp de la zoologia. Des que vaig publicar (el passat dia 17) l’article “Història d’una somera”, diversos animals aporten proves per reivindicar les seves bestieses. És el cas de la mula. Criatura incompresa, que no sap si estima més el pare o la mare (fruit del matrimoni mixt de cavall i somera o d’ase i euga) i suposadament amb greus problemes d’identitat. No és així. Un parent de la criatura em fa arribar un document que certifica que la mula sempre ho va tenir clar. Diu així: “Amb això d’ésser catalanista passa ara com amb els barrets de palla. A la meva joventut només en portaven els americanos. Més tard els rics d’aquí se n’anaren posant. Després en gastà la gent, els dependents i la pobretalla. Avui, passejant per la Rambla, he vist dues mules que en portaven”. Mules pel barret propi.
L’ESCENA L’EXPLICA Pere Aldavert: un senyor que des de finals del segle XIX intentava convèncer fins i tot a les mules que es fessin catalanistes. Aldavert, les mules, els rucs, les musaranyes, la ratafia, els carquinyolis van veure el 1885 el primer acte del catalanisme polític vers l’estat espanyol: el Memorial de Greuges (ja se n’havia fet un el 1760 davant Carles III presentat pels diputats de l’extinta Corona d’Aragó). Un document fet per persones de totes les ideologies amb reivindicacions polítiques i econòmiques. L’hi donen a Alfons XII i diu coses així: “I si parlem en nom de Catalunya és perquè som catalans i perquè en aquests moments sentim com mai els mals que el centralisme ens causa. Senyor: se’ns va arrabassar el nostre sistema administratiu, que avui troben bo i imiten nacions cultes d’Europa, per ser substituït, primer pel sistema castellà, i avui per una còpia imperfecta i viciosa del sistema francès. Només podem utilitzar la nostra llengua a les nostres llars i en converses familiars: desterrada de les escoles, ho ha estat més tard de la contractació pública i també dels tribunals, en els quals moltes vegades, i per molt il·lustrats que siguin, ni els jutges entenen els testimonis i els processats, ni aquests entenen els jutges. I per si tot això no fos suficient, fa temps que s’està lluitant, i avui s’intenta amb obstinació destruir, o si res més no adulterar, el nostre dret civil, base indeleble de la robusta i moral organització de la família catalana i de la nostra propietat, que va augmentant i creixent a mesura que unes generacions succeeixen unes altres generacions”.
TOTHOM SAP QUE Alfons XII i Espanya es van commoure. Van plorar, van demanar perdó, es van flagel·lar amb una canya esquerdada... per això fins i tot les mules es feien catalanistes. Potser només el sincrotró Alba podria calcular els milions de memorials de greuges que Catalunya ha presentat davant Espanya. Però també podria ser que el traste aquest que accelera partícules rebentés. El camp magnètic i l’elèctric es col·lapsarien pels milions de paraules, de xifres... No hi ha tecnologia possible per computar el greujòmetre.
AQUESTA SETMANA el Govern de Catalunya ha presentat un altre memorial de greuges: Crònica d’una ofensiva premeditada. Un document on es denuncia la manca de diàleg; la reducció de la inversió a Catalunya en un 71%; l’atac a l’escola catalana; l’ofec a l’autogovern; les ganivetades al benestar dels catalans... el neocentralisme. Què en podem dir? El que va dir el redactor del memorial de greuges de 1885: Valentí Almirall. Un dels pares del catalanisme modern. D’esquerres i federalista. Sí, també creia en el federalisme. Ell i? La seva ombra. Com que se’n va sortir de tot plegat, va morir decebut, amargat, fart. Ja li va dir a un amic seu: “És inútil. En aquest país, saber les coses no serveix de res. N’hi ha prou i massa amb saber llegir i escriure i les quatre regles”. Però les mules amb barret de palla. I els analfabets de casa tocant la pandereta espanyola i exigint que la mula balli i posi diners al plateret. De massa comprensius i tolerants ens hem perdut sempre.
