Fa temps vaig decidir que, en cas d’insomni, no perdria mai més ni un minut de la meva vida donant tombs al llit. De vegades, però, a quarts de cinc de la matinada m’he vist atrapat per un d’aquests anuncis televisius en què compres un ganivet i te’n regalen vint; o una andròmina que et poses a la panxa i en quatre dies marques musculatura. Suposo que els ha passat alguna vegada: a còpia de sentir i tornar a sentir aquella frase, de veure les mateixes imatges un cop i un altre, fins a l’extenuació, el grau d’alienació arriba al punt de comprar compulsivament la martingala a través d’una simple trucada telefònica. D’aquesta sensació els vull parlar justament avui, però aplicada a la política. La hipnosi mediàtica existeix, i convé evitar-la. En aquestes eleccions europees, a Espanya i a Europa es comprovarà bàsicament si el procés de transició nacional catalana té un lideratge fort, seriós i decidit, o només és un estat d’ànim compartit per molts però políticament desestructurat. Això, ras i curt, és el que atorgarà -o bé noatorgarà- legitimitat democràtica al 9-N (ja sé que és fruit d’una decisió parlamentària majoritària, etc., però vostès també saben que aquesta decisió només quedarà veritablement ratificada segons quins siguin els resultats de les europees). Els mitjans de comunicació afectos insistiran, els milers de vegades que convingui, en una idea prou coneguda: el límit de les aspiracions democràtiques és la legalitat constitucional, etc. Una, dues, cent, mil, un milió de vegades: no es cansaran de repetir-ho. Heus aquí unes instruccions per no sucumbir a la cançoneta.
Fent un recompte aproximat, la meitat dels nostres constitucionalistes sobrevinguts provenen del postfranquisme caspós que no admetia la Constitució perquè la trobaven massa d’esquerres (recordem l’article del mateix José María Aznar del 23 de febrer del 1979 al diari Nueva Rioja ), i l’altra meitat, la que s’inspira en personatges com Fernando Savater, perquè la trobaven massa de dretes. Des del diari Egin, que en aquell moment era la tribuna de l’esquerra abertzale, Savater afirmava que “ lo difícil y moderno no es ya fabricarse otra Constitución, sino arreglárselas para no tener ninguna ”. Malgrat el soroll hipnòtic d’aquest constitucionalisme parvenu, de la senyoreta Pepis, tot és mentida. Tot és patèticament fals, i si no cau és perquè el brunzit mediàtic en aquest únic sentit és constant, aclaparador, obsessiu. El fet que una persona sense formació com Rosa Díez pontifiqui com si fos un catedràtic d’història del pensament polític sobre què és o què deixa de ser la democràcia resulta senzillament al·lucinant. El que passa és que la senyora sap cridar i repetir el que crida. Ella, o Alfonso Alonso -membre d’una coneguda família franquista de Vitòria-, diuen que les idees dels altres són simples “sentiments”, mentre que les pròpies són pura racionalitat. Entre els crits i les gesticulacions passades de moda que vam veure fa unes setmanes al Congrés de Diputats, això cola. Quan un surt de l’estat hipnòtic, però, s’adona que li estan aixecant la camisa. La primera gran campanya de Rosa Díez va consistir justament a mostrar un document nacional d’identitat -repeteixo, per si no ha quedat clar: nacional i d’ identitat - on hi deia “ lo que nos une ”. Què era, doncs, el que ens unia? La plastificació del document? O potser era la identitat nacional? Tot plegat és tan risible, tan patètic, que resulta desmotivador a l’hora de respondre-hi. I aquest és justament el truc: que desistim per fatiga. Els asseguro que no serà el meu cas.
L’estat hipnòtic també porta a trobar normal que el president del govern apel·li a la sang espanyola, o que es vulguin fer classificacions ètniques amb els cognoms. ¿Algú s’imagina què hauria passat si un membre del govern català hagués fet alguna referència a la sang catalana? Més val no pensar-hi! També trobem normal que l’esmentat Alfonso Alonso equipari armes i urnes, o que Margallo digui que Crimea és “exactament el mateix” que Catalunya. El dret a decidir comença pel dret a fer comparacions, ja ho veuen: uns poden proferir els disbarats que considerin oportuns i els altres no. Per això no decidirem fins que no sortim d’aquesta mena de somnolència, i fem les comparacions i les metàfores que calguin -això sí, sempre tenint en compte el sentit del ridícul: hi ha bons costums que no s’han de perdre-. Ens cal chutzpah, paraula hebrea en aparença intraduïble, a mig camí entre l’audàcia i la insolència, que jo identifico amb el morro. Amb el morro fort i dibuixant una gran rialla, per ser més precisos.
