"¿Ja heu acabat de cremar tota l'illa?" Un amic barceloní em fa aquesta pregunta, que s'ha d'entendre com una ironia davant del desastre dels incendis d'aquest any a Mallorca. La pregunta, malauradament, no és desencertada: 2.335 hectàrees cremades entre Andratx i Estellencs, més 480 hectàrees cremades entre Artà i Capdepera (amb efectes especials tan espectaculars que el foc es podia veure des de Menorca) fan pensar en l'incendi de Neró. ¿Ha quedat res pedra damunt pedra, després d'aquesta mena de catàstrofes? Una mirada externa convida a pensar que no. Que ja tot a Mallorca és destrucció, tant política com paisatgística. Que no ens n'hem de sortir, ni ens en sortirem mai.
Tant se val. La cremació de tres mil hectàrees de bosc a Mallorca és l'equivalent de l'incendi que, tot just l'any passat, va arrasar gairebé catorze mil hectàrees a l'Empordà, Catalunya, Espanya. Amb la diferència que, si més no, a Mallorca no hi ha hagut víctimes humanes. Sí que n'hi ha hagut de naturals, amb tota la flora i la fauna que s'ha cremat de viu en viu, però està ben clar que una cosa no compensa l'altra.
¿Podien haver-hi fet alguna cosa més els respectius governs autonòmics? Per descomptat que sí: tant la Generalitat de Catalunya com el Govern Balear podien no haver escatimat (o retallat, faci servir la terminologia que vulgui) en les mesures de protecció i vigilància. Que un incendi a la serra de Tramuntana requereixi tretze llarguíssims dies per a la seva extinció i vigilància no ens parla de res més que de la inoperància dels dirigents de la cosa pública que se n'havien d'haver cuidat. No dels bombers, ni dels agents forestals, ni tan sols de la policia ni de l'exèrcit, que acompleixen admirablement la seva tasca, sinó dels seus responsables polítics, incapaços, any rere any i legislatura rere legislatura, d'un vent polític o de l'altre, de fer-se administradors d'una desgràcia que tots tenim ben enregistrada com a mínim des dels anys del franquisme: " Cuando un bosque se quema, algo suyo se quema ". Pel que tot sembla indicar, encara no ens hem mogut d'aquí.
Els governs i les administracions autonòmiques han acceptat com una fatalitat els incendis estiuencs: com si formessin part del folklore d'aquesta estació, com els tiqueters, els practicants del balcòning o el repunt de la prostitució. Com la resta d'aquestes xacres, es veu que els incendis forestals entren dins la categoria d'economia de guerra en temps de crisi. Però se suposa que per a alguna cosa els paguem, als nostres representants públics. Per a alguna cosa una mica diferent i una mica més eficaç que fer veure que toquen la lira mentre veuen cremar el país que diuen que representen. Menys autobombo i una mica més d'autodefensa, senyors representants de la ciutadania. Menys retallades en serveis públics i més imaginació a l'hora de formular la llei de pressupostos. Si no ho fan així, haurem de concloure que ja els estan bé els incendis estivals, i les seves conseqüències. Dineràries i especulatives, vull dir.
