Contra el tòpic, i com el senyor Jesús Tusón, servidor no crec que una imatge valgui més que mil paraules. Tampoc, vamellara, pens que una paraula valgui més que mil imatges. Depèn. En tot cas, hi ha imatges tan intensament evocadores, tan carregades de significació, que més que substituir la paraula la provoquen, conviden a l’anàlisi, a la interpretació, a la traducció. La feina -tan difícil com poc valorada- del fotoperiodista és justament aquesta: capturar aquella imatge clau que, més que il·lustrar la notícia, la llança i la diu.
La fotografia que acompanya aquest article va ser la imatge de portada del diari Menorca del passat trenta-u de gener. Desconec si en el moment de prémer el disparador el fotògraf era conscient de la càrrega simbòlica de l’escena que acabava de capturar, però açò no resta mèrit a la decisió, seva o dels responsables de la redacció, de seleccionar-la per acompanyar el titular de portada: Autoritat Portuària pacta amb el GOB un dragatge de baix impacte a Maó.
Què veim en aquesta foto? En primer pla i a la dreta, els dos responsables de l’Autoritat Portuària de Balears. Un d’ells, el que està més endavant, s’estira per atansar-se al representant del GOB i donar-li la mà. El membre de l’entitat ecologista també està amb el cos avançat, per facilitar l’encaixada. L’estreta de mans no és de l’estil figa-molla tan corrent en les poses per a la premsa dels personatges públics. No, aquesta encaixada és plena, compacta, seriosa. I els dos homes es miren a la cara. Només podem veure el rostre del representant del GOB, que somriu discretament, però sembla que el de l’Autoritat Portuària, a qui veim de biaix, també somriu amb afabilitat.
Continuem. En el centre de la foto, un tros enrere, hi ha Santiago Tadeo, president del Consell Insular de Menorca. Està tot sol. Té la mà esquerra dins una butxaca, i amb la dreta acompanya el posat del rostre: no somriu, ni està trist, ni enfadat, ni pensatiu. La seva gestualitat és definitivament anodina. Surt a la foto, però la seva presència és supèrflua, accessòria. Encara és pitjor per a l’alcaldessa de Maó: també és a la foto, però la realitat la tapa. Li podem veure les mans encreuades davant la falda, i només sabem que és ella perquè a la notícia s’explica que era present a la reunió. Altrament, podríem pensar que és qualsevol administrativa del lloc on se celebra la trobada.
Tot açò és el que veim a la foto, i exactament açò és el que significa la foto: que, gràcies a la perseverança, la flexibilitat i el sentit comú del GOB i de l’Autoritat Portuària, el port de Maó serà finalment dragat amb garanties mediambientals. Aquests són els protagonistes, mentre que el Consell Insular i l’Ajuntament de Maó han fet allò que millor saben fer: sortir a la foto però no fer res. Com a màxim han expressat “la seva preocupació”, però d’una manera tan genèrica i abstracta que no ha significat res, no ha servit per a res.
Durant els mesos que ha durat l’estira-i-arronsa entre l’Autoritat Portuària d’una banda, i la plataforma ciutadana, el GOB i Oceana de l’altra, el paper del Consell i l’Ajuntament, les dues institucions menorquines que haurien d’haver liderat la reivindicació d’un dragatge segur i amb garanties, ha estat simplement inexistent. Davant les mocions de l’oposició i les mobilitzacions ciutadanes, les institucions menorquines governades pel PP s’han amagat darrere el parapet de les competències: nosaltres no som ningú per dir-li a un organisme d’una altra administració el que ha de fer. L’Ajuntament de Maó ha estat el comparsa més trist en tot aquest conflicte: el passat mes d’octubre, el PP votava en contra d’una moció per demanar que l’Autoritat Portuària retiràs el projecte de dragatge; segons l’alcaldessa no tenia cap sentit, perquè era impossible fer un projecte nou. Bé: dos mesos més tard, l’APB presentava un projecte alternatiu, i el consensuava amb el GOB.
És la mateixa actitud que han tingut les institucions menorquines amb l’afer dels tres directors d’institut expedientats: ni un gest de simpatia, ni la més mínima implicació per facilitar una resolució consensuada. En un context de descrèdit de la política i de pèrdua de confiança en les institucions, no hi ha dubte que aquest és el camí més directe per aconseguir que cada vegada més menorquins considerin que les institucions d’autogovern no serveixen per a res. Em sembla una conclusió equivocada, però cada vegada ho entenc més. En qualsevol cas, una altra foto és possible.
