Publicitat
Publicitat

Guerra i pau

1 . PINYÓ FIX. Occident es va creure que la seva victòria a la Guerra Freda era definitiva i que el seu model s’imposaria arreu del món. Alguns van alimentar la fantasia que la globalització del capitalisme portava incorporada la generalització del model liberal democràtic. Des del prejudici ideològic ignoraven dues coses: que capitalisme i democràcia han convergit en unes circumstàncies històriques concretes però enlloc està escrit que vagin inexorablement junts (de fet és la coexistència de dos principis oposats: el que guanya arrasa la igualtat de drets i la responsabilitat compartida); i que el capitalisme té una capacitat enorme d’adaptació i metamorfosi, com ho demostra el cas xinès o la situació dels emirats àrabs del Golf. La imposició d’eleccions democràtiques en països destrossats per l’autoritarisme i per la guerra, sense haver creat les mínimes condicions legals i culturals, va alimentar durant un temps aquest miratge. Hi va haver un moment que semblava que Al-Qaida, mitificada com una força molt superior al que realment és, ja era l’únic obstacle a la definitiva hegemonia occidental.

Però la història no és mai un conte de fades. La inundació que va seguir a l’ensorrament del Mur de Berlín es va endur un passat en runes però també l’ordre que bloquejava el món. Va semblar que, de cop, la Terra es convertia en territori expedit a la potència única. Però el retorn de les velles potències -la Xina, sobretot, i Rússia, necessitada de recuperar l’orgull perdut-, combinada amb l’enorme fracàs de la Guerra d’Iraq, ha liquidat el somni de la fi de la història. El missatge que s’emet -amb els estils propis de cada casa: el tremendisme rus, el burocratisme xinès-és clar: no acceptarem que vosaltres imposeu les regles de joc.

La imbricació d’interessos de la minoria que remena l’economia internacional fa molt més difícils les respostes. Però deixar que Putin vagi aconseguint impunement tots els objectius que es proposa és incentivar que segueixi l’escalada i amb objectius cada cop més agosarats (d’Ossètia a Crimea i l’est d’Ucraïna hi ha un sal qualitatiu). I deixar desemparades les classes populars europees, carregant-hi a sobre la crisi provocada per unes elits que van perdre la noció dels límits, és donar a Putin l’oportunitat de convertir-se en referent dels sectors més radicals de l’antieuropeisme, a partir de l’exaltació nacionalista, la xenofòbia i la criminalització de la diferència. Europa es vol convèncer que Putin és, sobretot, gesticulació, i que la debilitat del seu país farà que al final tot es giri contra ell. Quantes vegades una guerra ha començat perquè s’han confós els desitjos amb les realitats i no s’han volgut escoltar les amenaces que sonaven? La guerra sempre arriba quan s’ha fet tard per evitar-la.

2 . DOBLE VALÈNCIA. Amb el to contingut que el caracteritza, el president basc Urkullu ha plantejat una via progressiva i negociada per a Euskadi cap a l’estat propi. Urkullu vol prevenir els efectes del procés català sobre el seu país. I pren la iniciativa perquè no vol que l’esquerra abertzale, quan desperti, li prengui la mà i li marqui el pas. Urkullu, a més, vol preservar allò que ja té adquirit i que tants recels genera: el concert i la quota. Fermesa i guant de seda, marca PNB. On vol arribar Urkullu? La fórmula és atractiva, un subjecte polític de doble valència, confederat a la vegada amb Espanya i Europa, un estat lliure associat a dues bandes. Llegint Urkullu, i llegint Ulrich Beck, que lamenta la impotència dels estats nació i proposa una Europa inspirada en les identitats regionals del Sud, em pregunto: ¿i no deu ser que la desconstrucció dels estats nació europeus (massa grans per a algunes coses, massa petits per a altres, massa rígids sempre) és un pas necessari per a la construcció d’Europa?

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF