La crisi, potser. Potser és la crisi. Potser és que Sant Jordi pateix la síndrome Rambla de les Flors, una síndrome que fa que alguna cosa molt reeixida acabi tenint tant d’èxit que, al final, es desvirtuï i només la consumeixin els guiris. El cas és que aquest és el primer Sant Jordi de la meva vida que sóc assaltada per venedors de roses. Venedors de roses a cada cantonada de cada carrer de l’Eixample que em deien: “Oye guapa, ya tienes la rosa de San Yordi?” O “Senyora, té la rosa?” I em seguien, i m’ensenyaven una flor dubtosa. Però que fos dubtosa és igual, perquè, posats a fer, el dia de Sant Jordi no és el dia que tries una rosa preciosa, és el dia que compres una rosa, de la mateixa manera que no és el dia que tries un llibre clàssic per tenir a la biblioteca, sinó que tries el llibre d’un autor que t’agrada i que firma o tries un llibre de jardineria o fins i tot el de la Belén Esteban. I perdonin la frase tan llarga per als estàndards periodístics.
I em perseguien els venedors de roses però també veia parades absurdes de senyores que havien tret algunes rampoines literàries de casa. Un llibre de Terenci Moix masegat, al costat de Y Dios en la última playa, al costat de Cómo construir un gallinero. Sense IVA, sense rebut. Els llibres que es treia de sobre algú. Res més. I, això sí, totes les taules de càmping que feien de parada estaven envoltades de la bandera catalana.
D’alguna manera, tot plegat m’ha recordat els assaltants del passeig de Gràcia, que et persegueixen i et diuen floretes perquè et facis d’una oenagé. “Guapa, guapa!”, et criden. “¿No et vols fer de Geògrafs sense Fronteres?”
Són mètodes de venedor d’assegurances aplicats al bon rotllo, a la bondat. Fer-se d’una oenagé, comprar un llibre o una rosa és el que toca. Com, és igual.
