No han perdut ni una oportunitat per demanar més flexibilitat laboral, aquest hipòcrita eufemisme per no explicitar el desideràtum de normes cada dia més pròximes a l’esclavatge. Davant les reformes laborals -de Zapatero i de Rajoy- s’han mostrat condescendents -una primera passa-, però sempre han exigit més facilitat d’acomiadament i flexibilitat salarial. En el seu ideari, aquestes i altres mesures figuren al capítol d’Iniciatives per a la Creació de Llocs de Feina, al costat d’altres maneres de castigar els treballadors, percebuts com un mal necessari -cada dia menys. (I, si són un mal, encara que necessari, per què haurien de tenir drets?)
Són aquests que els diaris anomenen la Gran Empresa. Els seus integrants no se senten obligats a adoptar actituds exemplars pel que fa a la part de responsabilitat que els pertoca en el funcionament de les coses, sobretot en la seva relació amb Hisenda. Diuen com ha de ser el país, com s’ha de governar el món, però difícilment els podríem posar d’exemple.
Adesiara no poden contenir la crida de la sang a la intervenció en política, manifestant sibil·linament o amb aparatosa sonoritat preferències, suports, rebuigs i anatemes. Sovint es té la percepció, des del carrer, que voldrien una dreta encara més escanyapobres, desproveïda de qualsevol indici de sensibilitat vers els més febles.
La Gran Empresa acumula riquesa/poder com no ho hauria somiat anys enrere. Cada dia pot contemplar de més lluny les antigues classes mitjanes, les classes treballadores en general, ara empobrides, i la misèria galopant. Ells són molt lluny de tot això, la distància que els separa d’aquesta realitat és infranquejable si hom parteix des de baix.
Així, què els impedeix, ara ja, d’intervenir amb més decisió en política, cridant a la consolidació del bipartidisme -per què Podem els fa pànic? El bipartidisme, amb una dreta cada dia més salvatge per a la població i més dòcil als poders econòmics, i una esquerra els líders de la qual ja fa molts d’anys que sospiren per tornar a sopar amb els banquers; el bipartidisme que ara es podria donar aquí és la fórmula democràtica amb menys contingut democràtic: al capdavall, no és això el que convé a la Gran Empresa?
