Hem anat a la recerca de les grans explicacions, a la desesperada recerca de claus que obrissin totes les portes. Ho hem fiat tot a la filosofia, tot a l'economia, a la ciència; tot a la sociologia, al periodisme. Indiscutiblement posem tota la càrrega de la prova damunt de la política. I darrerament ho tornem a fer amb la religió. L'ésser humà, penjat del fil de l'adolescència, busca la fórmula que l'alliberi de la necessitat d'obrir camí generació rere generació. Cada poble, cada nació, cada civilització ha convertit aquesta necessitat en una dèria que, a cops, l'ha dut al caire de l'ensulsiada, si no l'ha ensorrat del tot. Hem vist i veiem persones com nosaltres adoptant actituds que, fora de context, esdevindrien ridícules. Són els personatges que ens obliguen a convertir les obsessions personals en assumpcions de la història, com si la història passés necessàriament a través d'ells.
Hi ha altres persones, en canvi, que passen per la història com per casualitat, com si no se'ls hi esperés, i que en canvi ens ajuden a llevar el vel dels prejudicis, el vel del cinisme i de les hipocresies. Il·luminen sense ser il·luminats. Ells ens ajuden a comprendre les nostres limitacions com a persones. Són homes i dones forts, de gest senzill, de mirada franca, de patiments interiors que comparteixen perquè se saben febles. Acostumen a tenir un passat i vénen de lluny. Els mouen les conviccions personals però al mateix temps són moguts per les conviccions dels altres. No gestionen veritats exclusives, sinó que les construeixen amb el comú del món. No marquen camí, sinó que ajuden a fer-lo. Són poble, com nosaltres. Si parlo dels Gandhi o dels Mandela, de les Teresa de Calcuta o dels Pere Casaldàliga, m'entendreu perfectament. N'hi ha molts més, però. Mireu al voltant vostre i hi descobrireu persones que, per poc conegudes que siguin, juguen el mateix paper. D'ells depèn que el món se'n surti. Jo en conec unes quantes: la directora d'un taller ocupacional de les Corts, el president d'una entitat a Torre Baró, l'arquitecte que tiba del clúster urbanístic, la funcionària que fa emulsionar el moviment de l'esport per a discapacitats amb un professor entusiasta, el funcionari que descobreix i lidera el món de la impressió digital... Són els Jordis, les Iolandes, els Juans, les Dolores, els Àlexs del nostre món, a través delsquals ho podríem veure tot d'una altra manera. Tots ells comparteixen dos trets que els defineixen: han eliminat la paraula indiferència del seu vocabulari, i duen la misericòrdia gravada a la mirada.
Alguns de nosaltres vam néixer a la consciència del servei públic gràcies als deixebles de Joan XXIII i del pare Arrupe. Per als polítics catòlics afectes a l'esperit del Concili Vaticà II i, per tant, desafectes a les tendències dominants al capdamunt de la jerarquia eclesiàstica durant la nostra joventut i època adulta, gestionar la fe i el seguiment maldestre de l'Evangeli, ha estat complicat i a vegades ens hem sentit desencoratjats pels qui més ens haurien hagut d'encoratjar. Avui, però, vivim un renaixement amb el compromís d'un altre home que, passant per la història, s'acosta més a les persones de qui tot just parlava, que no pas als que converteixen la història en una excusa. Em refereixo al papa Bergoglio.
El papa Francesc no parla com un gran teòleg, no es mou com un gran príncep, no té les maneres d'un gran estadista... Però diu el que s'ha de dir. El papa Francesc parla com l'Àlex de Torre Baró, i com la Maria, l'arquitecta que decideix comprometre's per canviar les coses. Per això m'emociona i em mou sentir-lo parlar de com ha guanyat en tots nosaltres la globalització de la indiferència.
Davant d'aquesta xacra, d'aquest pecat, proposo una solució: la globalització de la misericòrdia. Hem de tenir coratge. La misericòrdia hauria d'incidir sobre tots nosaltres. Per començar, sobre tots els polítics i servidors públics. La doctrina social de l'Església n'està amarada. En temps de crisi, com és que no convertim la misericòrdia en el veritable motor de les nostres consciències? Per què no la posem al capdavant de la nostra consciència pública per desenvolupar polítiques socials? Un exemple: els ERO són l'única solució? ¿No podem, tots junts, pensar amb la mirada dels que estan empremtats de misericòrdia?
Deia l'altre dia en Jaume Angelats que, si s'haguessin perdut les Escriptures i només n'hagués restat el passatge de la paràbola del bon samarità, segur que ens hauríem sentit interpel·lats pel missatge de la Bona Nova. Vull pensar que aquest estiu de crisi que passem servirà perquè ens fixem en les mirades que cerquen, i en les que poden donar: les de la misericòrdia global.
