La setmana passada comentava llargament en aquest espai el possible desenllaç que podria tenir l'anomenada doctrina Parot i la seva interpretació per part del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg. Malgrat haver avançat amb força precisió el que finalment s'ha esdevingut, no és que me'n senti especialment satisfeta, la veritat; es tracta d'una amarga notícia. Però en definitiva és la conseqüència de no haver previst amb prou temps una sèrie de dificultats i de no haver actuat correctament.
Ahir vaig tenir un debat amb els estudiants de primer de dret. Casualment em tocava explicar-los el tema corresponent a la irretroactivitat de les lleis penals. L'exemple utilitzat és el que ens ha ocupat aquests dies, i no podia ser més alliçonador, més real, més impactant. És d'aquelles coses que probablement no oblidaran amb facilitat. Un cop més vaig haver d'insistir sobre el fet que els criteris jurídics no sempre coincideixen amb els morals.
El resultat és que ara tenim al davant bastants problemes, més dels que ja teníem, que no eren pocs. D'una banda, és més que comprensible el malestar de les víctimes, que se senten maltractades i traïdes. Tenen la sensació d'assistir a una victòria dels terroristes en detriment dels seus propis drets. He de dir que aquest sentiment ha estat en part encoratjat per la mateixa política del govern actual, que ha mantingut un discurs que no sempre hi ha ajudat. És hora, doncs, de repensar també com gestionar el nou escenari. D'altra banda, si bé és cert que cal respectar el principi d'in dubio pro reo , no és menys cert, com deia el professor Antonio Beristain, que també hauria d'existir el principi in dubio pro victima .
En qualsevol cas, aquesta resolució ha significat principalment un autèntic revés a la justícia espanyola, amb totes les conseqüències que això comporta. Tampoc no serà fàcil explicar a la ciutadania tot el que vindrà ara i lluitar contra un sentiment d'impunitat que es pot anar apoderant de la col·lectivitat. I veurem el difícil paper que tindran els mateixos tribunals a l'hora de revisar tots els casos pendents, la majoria amb penes de centenars o milers d'anys cadascun, sense oblidar l'alarma social que poden generar altres casos greus d'assassinats o múltiples violacions. I, finalment, un fet que ningú comenta, ja que ens movem en terreny relliscós, és la diferència abismal que hi haurà respecte de les condemnes per delictes greus posteriors a la reforma del Codi Penal del 1995 (i especialment al 2003). És a dir, davant d'un mateix delicte és previsible que els que ho van fer abans d'aquestes dates puguin complir tan sols vint anys de condemna, mentre que per als altres la pena pot arribar a ser de quaranta anys.
En fi, així són les coses. Un cop més, m'ha vingut a la memòria com és de perillós barrejar justícia i política. La justícia, amb tots els seus defectes, es mou per unes lleis i uns principis que s'han anat construint i perfeccionant, posant les bases d'un autèntic estat de dret com a garantia principal per al ciutadà. Però aquests dies ha aparegut un nou fenomen i és l'autèntic significat de la globalització. Aquest cop no parlem de política econòmica, com és habitual, sinó de globalització jurídica. Sens dubte el Tribunal d'Estrasburg dicta sentències obligatòries per als estats que aquests, al seu torn, hauran d'executar. D'aquesta manera, el TEDH s'ha convertit en el garant últim dels drets fonamentals europeus.
En un altre àmbit però pensant en els tribunals, aquests mateixos dies era a Madrid i em va sobtar el fet que en més d'un cercle vaig sentir comentar que comença a haver-hi una mena de sensació (no sé del cert si només té un valor testimonial) que considerava que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut havia estat un gravíssim error polític. Em va cridar tant l'atenció sentir-ho, que només vaig poder recordar l'autèntica triturada que vam patir quan se'ns deia que ens trobàvem davant de "sòlids arguments jurídics i no polítics".
I així, els desencontres se succeeixen, com el que ens ocupa aquests dies amb l'excusa que es tracta de divergències estrictament protocol·làries (per mostra, Artur Mas al Fòrum Mediterrani) quan són alguna cosa més, ja que significa que ni tan sols ens deixen donar la benvinguda a casa nostra. Però recordem allò que diu que la paciència és amarga, però dóna fruits dolços. Esperem-ho...
