Misc 01/08/2013

Genealogia de la corrupció

i
Sebastià Alzamora
2 min

Chateaubriand va escriure que l'home és corruptible bàsicament per dues raons: per les seves ambicions o per les seves flaqueses. Ningú no escapa a cap d'aquests dos paràmetres: allà on hem dit ambicions, diguin-ne vostès, si ho volen, il·lusions. Allà on ens hem referit a flaqueses, podem parlar de debilitats. Són dos extrems d'una mateixa escala: el millor que un ésser humà està disposat a donar, i el millor que es pensa que es mereix rebre. En qualsevol cas, com hem dit, es tracta de dos extrems: i l'ésser humà, quan se situa a qualsevol extrem del seu comportament, és perfectament capaç de sortir de la conducta moralment recta que imposa el sentit comú, i a sobre sentir-se justificat per fer-ho. La màxima glòria i el màxim deshonor poden convertir-se en coartades, a ulls de qui els pateix, per fer mal als altres en nom d'un bé major.

Els grans tirans de la història són magnífics exemples del que diem. No cal recular gens ni mica en el temps: n'hi ha prou de mencionar els noms de Bokassa, de Stalin, de Franco, de Hitler, de Ceausescu, de Castro, de Pol Pot, de Kim Jong-il o de Baixar al-Assad per entendre en quin terreny ens movem. Aquests que acabem de mencionar, tanmateix, pertanyen al grup que treballa per elevació: estan tan convençuts de la bondat de la seva ideologia, que se senten justificats per exercir el crim com a forma de poder. Aquesta, no cal dir-ho, és la màxima forma de corrupció política, i no s'ha de confondre amb cap altra.

No s'ha de confondre, per exemple, amb la mena de corrupció que patim a Balears, al País Valencià, a Catalunya o a Espanya. Hi ha una diferència, que no sé quina corrupció fa que sigui més o menys indesitjable. Els nostres corruptes estan perfectament desideologitzats: no creuen en res del que diuen, no tenen cap intenció de convèncer ningú de cap idea (perquè no en tenen, ni en volen tenir), i són perfectament capaços d'intentar fer-se perdonar el seu lladronici a partir d'excuses vagament humanitàries (verbigràcia, l'exconseller Cardona, que en el moment d'entrar a la garjola se'n recordava que tenia una anciana mare que depèn d'ell, com també feia el Kaplan que interpretava Cary Grant a Perseguit per la mort ).

Això vol dir que els corruptes que ens pertoca de suportar a nosaltres no són de la mena altiva i fanàtica, d'aquells que estan disposats a matar i a morir per les seves ambicions o els seus ideals. A nosaltres ens toca la gamma baixa, segons Chateaubriand: aquells que estan disposats a robar, a falsificar o a prevaricar amb l'objectiu de cobrir les seves baixeses, que gairebé sempre són econòmiques. Felicitem-nos-en: d'acord amb la taxonomia de la corrupció que va establir el clàssic francès, encara ens podem considerar afortunats. No ens maten; tan sols ens estafen i després intenten fer-nos llàstima. Ens hi posem com ens hi posem, no hi ha color. Però hi ha una cosa que podria ser alliçonadora: una entrevista a la mare, o a l'esposa, o al marit, o als germans, o als fills d'algun condemnat per corrupció.

stats