L'any 58, el conflicte d'Algèria va provocar a França l'esfondrament de la IV República i l'arribada al poder del general De Gaulle de la mà dels partidaris de l'Algèria francesa. Tres anys més tard, De Gaulle els va deixar a l'estacada i va proclamar la descolonització. Després va dir: "Sí, ja feia molt temps que creia que un dia o altre Algèria esdevindria independent, sense saber com passaria". Ell va accelerar el procés davant l'evidència que la permanència de França a la colònia era insostenible.
S'ha discutit gairebé tot sobre aquesta peripècia del general De Gaulle. Uns parlen d'obsessió pel poder i d'immoralitat i altres d'una capacitat de reconduir les situacions pròpia d'un gran estadista. El fet és que el general-president va desencallar un tràgic conflicte al preu de l'enfrontament amb una part molt important de l'opinió pública i dels seus companys d'armes. I que ho va poder fer perquè tenia autoritat suficient perquè la ciutadania acceptés aquest gir.
En un context infinitament menys dramàtic -com expressava el to festiu de la Via Catalana-, aquests dies he sentit referències melancòliques a polítics del passat amb prou seguretat, autoritat i reconeixement per fer acceptar a la ciutadania apostes impopulars. De Gaulle, per exemple. No se'n veu cap a l'escena política espanyola. I tanmateix el que es demana és una cosa molt més senzilla, molt menys dramàtica que la que va afrontar el president francès. No es tracta d'una guerra. Ni tan sols d'una independència. Es tracta simplement d'autoritzar un referèndum per sortir d'un atzucac per la via pròpia de les democràcies: el vot. No hi ha ningú a la política espanyola amb coratge i autoritat per fer acceptar a la ciutadania que aquesta és la via d'enteniment i respecte abans que tot s'emboliqui perillosament. Al contrari: Rajoy diu per carta que de cap manera i Rubalcaba assegura que el referèndum és impossible. En política davant d'un problema pretesament impossible només hi ha dues sortides: la democràtica, parlar i votar; o l'autoritària, imposar.
