Publicitat
Publicitat

Un Gauguin a la cuina / Un cardenal caducat

Un Gauguin a la cuina

Recordeu si a la cuina dels vostres pares hi havia algun quadre? ¿Potser era un bodegó figuratiu amb unes safates plenes de préssecs i raïm? ¿Vau saber mai qui n’era el pintor? Segurament els vostres ulls es van acostumar a veure aquelles fruites pintades i no hi donàveu importància. Això li passava a un jove sicilià estudiant d’arquitectura. Des que va néixer, sempre havia vist aquell quadre penjat al costat de la nevera. Primer al remenut pis de Torí -el seu pare feia un torn a la Fiat- i ara, amb l’operari ja jubilat, a la cuina de casa seva a Sicília. Un dia, veient un catàleg de pintura, el jove es va adonar que la firma que tenia el quadre de la cuina s’assemblava molt a la que sortia al llibre. Era un catàleg de Paul Gauguin. Va dur el quadre a fer-lo examinar i va resultar que era autèntic. Fruits sur une table ou nature au petit chien era un quadre robat a Londres, el 1970, al matrimoni Marks Kennedy, que va morir sense hereus. Quan pare i fill van anar a explicar la història als carabinieri, ningú no els creia. El pare va haver de fer memòria per explicar, fil per randa, una història sensacional. Ell, el 1974, en una subhasta d’objectes perduts i trobats, va comprar dos quadres per 45.000 lires (no arriba a 30 euros). Li van agradar i els va penjar a la cuina. Aleshores no sabia que les dues obres, el Gauguin i un Bonnard, havien viatjat en tren de París fins a l’estació de Torí, on mai ningú no els va anar a buscar. Els treballadors dels ferrocarrils van agafar el paquet i, d’esma, el van posar amb els objectes perduts. Com que ningú no s’hi va interessar, al cap d’un temps els van subhastar sense saber que eren dos quadres de dos genis de l’art. El valor actual dels dos quadres podria arribar als 35 milions d’euros. Ara, mentre a la cuina siciliana hi queden dos claus a la vista, la discussió rau a saber de qui són els dos quadres.

Un cardenal caducat

No sé quins quadres té a la cuina en Rouco Varela. Fet i fet, em costa més d’imaginar la cuina del cardenal que els quadres que hi podria arribar a penjar. Retaules i sants sopars. Més originals que pòsters. Si els ha comprat, res a dir. La llàstima és que l’Antonio María no faci com l’home de la Fiat, que així que es va convertir en pensionista va deixar la fàbrica enrere i va tornar a la seva terra sense fer soroll. Ell, en canvi, quan l’edat l’ha obligat a jubilar-se de líder de la secta de la Conferència Episcopal Espanyola, ha continuat com a arquebisbe de Madrid, anava a dir fotent guerra, però m’estalviaré l’acudit. I des del púlpit de la catedral de La Almudena i amb una vanitat que no se l’acaba, ha maldat per continuar sent més protagonista que ningú. Fins i tot, en el funeral d’estat per Adolfo Suárez, ell ha volgut -i ha aconseguit- ser la notícia i el centre de totes les mirades. Ser més important que el mort, senyor cardenal, està segur que això no és pecat? ¿Voler figurar més que els altres no és el vici de la supèrbia? I una altra pregunta, per què en un país laic els funerals d’estat són d’un carca que fa esgarrifar? En aquest ambient d’encens i creus en blanc i negre, Rouco Varela s’hi troba com peix a l’aigua i aprofita l’homilia per dir, en veu alta i davant d’Aznar, dels prínceps i del dictador Obiang, el que sembla que són els últims espeternecs dels nostàlgics del franquisme. Brandar ara l’amenaça d’una nova guerra civil, segons com es portin alguns -i no miro a ningú-, és d’una irresponsabilitat tan bèstia que hauria de ser castigada. Està tan fora de lloc que, si no fos tan greu, semblaria un esquetx del Polònia. Si la perplexitat i la irritació no ens ofusqués, ens hauríem de preguntar si, en el fons, Rouco Varela estava donant una idea, només volia fer por o tan sols expressava un desig. El seu desig.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF