Publicitat
Publicitat

Galen Ayers: "El que importa és tenir un somni"

Galen Ayers ha tornat a Deià, pel motiu que menys desitjava. Fa dies va viatjar a Mallorca amb les cendres del seu pare, el músic britànic Kevin Ayers, mort el 18 de febrer a França, per enterrar-les al cementiri on també reposen els seus amics Robert Graves i Ollie Halsall. Ara bé, aquesta compositora, cantant, psicòloga i activista és positiva. Segueix el consell del músic John Cale -"¿O potser era d'Alan Watts?", es demana tot seguit-: "Quan tot cau, o caus tu també o aprens a ballar amb la situació". Galen Ayers ha decidit ballar. Per això ella i els amics de Kevin Ayers, fundador del grup Soft Machine, li dedicaran un últim ball a Sa Fonda de Deià. Avui, Kevin Ayers hauria celebrat 69 anys.

¿La celebració musical que dedicaran avui a Kevin Ayers serà tan improvisada com a ell li agradava?

El meu pare era tot improvisació. I això és Deià! Tot el que he intentat organitzar aquests dies, de manera formal, se n'ha anat en orris. Finalment serà com a ell li hauria agradat. Mai no es va voler tancar en cap espai quadriculat, ni lligar-se a res. Ara no és hora de fer-ho.

Era gaire especial el seu pare?

Tan especial com per posar-me Champagne de segon nom i Galen de primer, que en grec vol dir calmat, serè i en cert sentit també savi. En canvi, en suec vol dir boig. Tan especial com per fer-me vegetariana perquè deia que si volies tenir una filla sensible i femenina no li podies donar carn. Jo mateixa no puc entendre que la gent es mengi un animal. Tan especial com per criar-me sense joguines, perquè el meu pare sempre fomentava la fantasia. Especial per introduir-me en la lectura, en la música, en la vida. Tothom diu que era un romàntic i extremadament sensible. I ho era, però també molt pràctic i treballador. Sabia que cuidar els amics, estimar i somiar eren les feines més productives que es poden fer a la vida.

¿Fins a quin punt ho ha sigut, d'especial, la seva vida?

Vaig néixer a Orange (França) on la meva mare, que estava casada amb Richard Branson, s'havia escapat amb el pare, una història coneguda. Quan tenia dos anys ens vam traslladar a Mallorca, a Deià, i només un any després els pares es van separar i la meva mare es va casar amb Axell Ball. De sobte vaig passar de ser filla única a tenir tres pares i molts germans, perquè tots vam créixer junts. El Kevin tenia una parella rere una altra, i de sobte em sortien germans de pare que no coneixia. De fet, quan anava a les monges de Sóller, ningú no es creia mai els meus relats de després de les vacances!

Ho va portar de manera natural?

En realitat, d'una manera molt natural no ho pots portar. Però aprens a viure amb això i a riure-te'n. He après que la família és una cosa que es construeix, que la qüestió de la sang no té tanta importància. I a mi, finalment, m'ha equilibrat. I avui més que mai sé que tots som històries, res més que això, i que el contingut i el significat els posem nosaltres. Si no hagués llegit tant, mai no hauria entès la meva vida.

Com va créixer a Deià?

És curiós, perquè pocs mesos abans de morir el pare em va dir: "Els nostres anys d'or van ser quan tu i jo vam créixer junts a Deià". Ho deia com si tinguéssim la mateixa edat! Però, ben pensat, va ser així. Vam créixer junts, i vam tenir una relació d'allò més intensa. A Deià ell va trobar una rutina durant sis o set anys, no més, impossible. És natural que descansi aquí per sempre. Jo també vull que m'hi enterrin, a Deià. I això que cap als 13 anys vaig marxar a un internat perquè m'havia enfadat molt amb Deià. Tenia una edat en què no podia entendre tot això, perquè era una bogeria, i perillosa. Ara, després de viure per tot el món, sé que si jutges només t'estàs tancant. Aquests dies he sentit molta estimació a Deià, un sentiment molt familiar, tothom em fa de mainadera.

Què li ha deixat Kevin Ayers?

Ell mai no va tenir diners, gens, però tenia una gran riquesa. M'ha deixat ensenyances molt importants. Li dec haver entès que, com ell deia, al món hi ha milions de colors diferents, olors diferents, hi ha milions de llocs diferents, i les persones som totes diferents, però al cap i a la fi som tots iguals. M'ha deixat una gran consciència social, una ideologia d'esquerres. I m'ha deixat una cosa que vam aprendre junts: no importa si fas els somnis realitat, el que importa és tenir un somni.

I de la música?

Ell em deia sovint: "Quan mori, tu tindràs les meves cançons, que és el millor de mi". Tinc la màgia de la música i, com el meu pare, tinc el meu ritme. No em puc adaptar al dels altres, els músics sempre m'han de seguir. Tot i així, més que la música diria que d'ell he heretat la lectura i l'escriptura. Si aquests últims mesos, des que ell va morir al febrer, no hagués escrit, no ho hauria pogut superar.

A més de compositora i cantant, de formació és psicòloga, i es va especialitzar en budisme i en psicologia de la religió.

Del budisme he après que tot a la vida depèn de la teva actitud. De la psicologia de la religió, tot i que no sóc creient, entens la necessitat que tots tenim d'algú, d'alguna cosa que en ajudi a viure o que creguem que ens ajuda a viure. Ara, després d'haver-me dedicat un temps a l'activisme social i mediambiental, cosa que no deixaré, després d'haver fet la meva tesi sobre els supervivents del genocidi de Ruanda, voldria tornar a la música i combinar-la amb la psicologia. M'he especialitzat en teràpia dels traumes. Moltes vegades, per un sentit de culpabilitat o de vergonya, no comuniquem els nostres traumes. La música ajuda a fer-ho. Tinc comprovat que és una bona teràpia.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF