Misc 14/09/2013

Fuyles d'amor

Josep Quetglas
4 min

Un amic em diu que el que escric abunda en violència i negror, que l'amor no hi surt mai, i que l'amor és cosa que també compta, que se n'ha de poder parlar. El meu amic és un atrevit, ha oblidat el que sabia Ramon: que "fuyles (fulles) d'amor són suspirs, plors e temors". Allà ell: com li cantava en Johnny a Magali Noël, "-Vols amor?, idò aquí en tens!".

Marx escriu sobre l'amor a una de les plaguetes dels Manuscrits economicofilosòfics , de 1844. Amb cites de Shakespeare, ha descrit el mecanisme del diner com a procés inversor , que capgira el món i el fa altre, que converteix qualsevol cosa en la seva contrària: el covard en valent, el delinqüent en jutge, l'inculte en savi, l'apotecari en president.

Passa Marx a descriure l'equivalència entre les mercaderies, convertible cadascuna en qualsevol altra: dins el món fet mercat, dins el mercat fet món, qualsevol cosa es pot baratar per qualsevol altra, per dispars que siguin. Puc anar al mercat amb llibres de geografia i sortir-ne amb unes sabates; puc bescanviar una bicicleta per hores de feina a un hotel; cuixes de marquesa poden valdre coberteries d'Ikea. Tot, gràcies al traductor universal, els doblers, que xuclen el caràcter de cada cosa fins a fer-la homogènia a totes les altres, representants i representades totes elles pel diner. Totes les coses, excepte una, intraduïble, solitària, exclusiva, que no es pot baratar res més que per ella mateixa. Aquesta cosa, diu Marx, és l'amor:

"Suposa l'home com a home i la seva relació amb el món com una relació humana: llavors només pots bescanviar amor per amor, confiança per confiança (...). Si estimes sense desvetllar amor, és a dir, si el teu amor, com a amor, no produeix amor recíproc, si mitjançant la teva exteriorització vital com a home amant no esdevens home amat, llavors el teu amor és impotent, és una desgràcia".

Ramon ho sabia: "Tot amat que aja bona e gran amor deu ésser amat per bona e gran amor". "Car l'amic e l'amat se amen ab (amb) gran amar, adoncs (i així) se mesclen, per lur (llur) gran amar, la granea (grandària) e la amor de l'amic e la granea e amor de l'amat; e aytal (un tal, aquest) mesclament de grans amors ama molt més l'amic que aver, de son amat, grans diners, possessions e honraments".

On ara hi ha el jardí on el petit Marcel jugava amb altres infants i s'enamorava de Gilberte, la filla de Charles Swann i Odette, el mateix jardí on Rohmer situava part d'un dels episodis dels Rendez-vous de Paris , allà mateix, abans de ser aquest jardí, hi havia el convent on Ramon va escriure, la tardor de 1298, Arbre de filosofia d'amor . Un llibre que hauríem de llegir com si tot ell estigués cantat per Kathleen Ferrier, com si el llibre fos la sostinguda continuació de la declaració d'amor per aquell altre arbre d'ombra suau i incomparable, tan amable.

Ramon ha arribat a un bell prat, on hi ha una bella fontana i un gran arbre. A l'ombra de l'arbre, una dona, trista, dolorosa, plora i es plany. "Jo són apelada (jo nom) Filosofia d'amor, e planc e plor per so car he pocs amadors, e ma germana Filosofia de saber n'à molts més que mi. (...) E per aysò planc e plor e estag (estic) en desconort e tristor. E enveja ni erguyl (orgull) no'm fa plorar, mas plor per so car los demés homes d'est món no saben amar; car si sabien tan bé amar com saben entendre, per mi e per ma sor (germana) podria ésser tot lo món ordenat e en bon estament. Car lo món s'auria (s'avindria) a la fi a la qual és creat, de la qual fi lo desvien los demés homes d'aquest món".

Compon així Ramon els prop de cinquanta folis del seu llibre, en analogia a la figura de l'arbre: "rayls" (arrels) d'amor, tronc de l'arbre d'amor, branques d'amor, rams d'amor, "fuyles" d'amor, flors d'amor, "fruyt" d'amor…

Ramon diu: "Amor és corda ab la qual està l'amic ligat a son amat".

Lligats per sempre l'una a l'altre amb una llarga trunyella de roba vermella (i vestits per Yohji Yamamoto!), erràtics, exiliats, marxen sense mirar enrere la parella d'amants de Dolls ( Dooruzu , Takeshi Kitano, 2002), fins a arribar a un lloc on el món s'ha dissolt, i només queda la corda.

Caminen els germans de Paisatge en boira ( Topio stin omichli , Theo Angelopoulos, 1988), deixant rere seu fronteres, ciutats, fang i malvats, fins a arribar a un bell prat, sortit de la boira, amb, al bell mig, un bell arbre solitari, i ells corren fins a ell per abraçar-lo.

Criden per entendre's Marce iJosefina, a la sala de visites de la presó de Carabanchel, per sobre les veus dels altres presos, a través del doble filtre de reixes per on s'interposen els guàrdies. Quan Josefina Samper faci els 44 anys, l'any 1971, rebrà una carta del seu company que li recorda i agraeix, des de la presó, els anys que han passat junts, i acaba amb un punyent i pudorós: " Los compañeros se unen a mi en la felicitación a tu cumpleaños ". Podria ser de John Ford.

(La cançó de Boris Vian, Fais-moi mal, Johnny , la trobau a YouTube, on també teniu Kathleen Ferrier cantant el larghetto Ombra mai fu , de l'òpera Serse , de Händel. Els Manuscrits economicofilosòfics , de Marx, en traducció i edició de Gerard Vilar, són a Edicions 62. Arbre de filosofia d'amor , de Ramon Llull, en edició a cura de Gret Schib, a Barcino. La carta de Marcelino Camacho a Josefina Samper va sortir publicada a una revista, ja no sé quina; en guard el fuyl )

stats