Misc 28/04/2014

Finançament versus consulta

i
Núria Bosch
4 min

Alguns diuen que després de les pròximes eleccions europees el govern espanyol oferirà al català una millora notable en el finançament de la Generalitat a canvi que renunciï a la consulta. Altres també manifesten que estan treballant per obtenir el pacte fiscal, que no es va aconseguir temps enrere.

És probable que hi hagi una oferta de millora del finançament d’aquí pocs mesos, perquè el govern espanyol té el compromís de reformar el model actual de finançament autonòmic. No obstant, fins i tot en el cas que atorguessin el pacte fiscal, no es pot renunciar a consultar els catalans. La consulta no es pot bescanviar per un nou finançament.

El govern espanyol ha d’entendre que la societat catalana ha arribat a un grau de maduresa democràtica que la porta a decidir el seu futur a les urnes. Per a una gran majoria de catalans les aspiracions d’autogovern no es limiten a aconseguir un bon finançament, ni un blindatge en altres matèries, com la llengua, sinó que l’aspiració és tenir un estat independent, que és el màxim reconeixement polític que pot tenir una nació.

De tota manera, no crec que l’oferta per millorar el finançament de la Generalitat que faci el govern espanyol sigui gaire substancial.

Ho dic, en primer lloc, perquè cada cop que s’ha reformat el model de finançament autonòmic s’ha afirmat que el canvi era substancial per a Catalunya i que finalment s’arreglaria l’històric problema i, posteriorment, s’ha demostrat que el canvi no ha tingut els resultats esperats. La prova definitiva d’aquesta regla ha estat el fracàs de l’última reforma, que pretenia aplicar el sistema de finançament contingut en l’Estatut del 2006 i portar la Generalitat a uns recursos per habitant per sobre de la mitjana estatal. Només va ser així el primer any d’aplicació del nou sistema (2009), en què Catalunya es va situar lleugerament per sobre de la mitjana (2,3 punts per sobre d’una mitjana igual a 100). El 2012, segons les últimes dades fetes públiques pel Govern, els recursos de la Generalitat se situaven 1,3 punts per sota.

La xifra anterior és pitjor si hi sumem recursos que estan al marge del que es coneix com a model de finançament. Són els ingressos corresponents a les transferències de l’Estat per convenis, contractes programa, etc., el Fons de Compensació Interterritorial, destinat a les autonomies més pobres, i els fons procedents de la UE. En aquest cas, la Generalitat disposa d’uns recursos 4,1 punts per sota de la mitjana. A més, en fer aquests càlculs s’ha de tenir en compte el nivell de preus de les diferents autonomies. No es pot comprar el mateix amb un euro a Catalunya que a Extremadura. Si s’ajusta pel nivell de preus, la Generalitat disposa d’uns recursos 12,3 punts per sota de la mitjana.

I dic, en segon lloc, que l’oferta no serà gaire substancial perquè l’Estat no pot assumir el cost econòmic d’anivellar les diferències en recursos per càpita entre les autonomies. És un cost massa elevat. Una solució específica només per a Catalunya és impensable, ja que els altres governs autonòmics no ho permetrien. Llavors, un millor anivellament de recursos entre totes les autonomies passaria per incrementar els ingressos de les que estan més mal finançades (Catalunya, les Balears, València, Madrid), però són comunitats que tenen molta més població que les que estan més sobrefinançades (Astúries, Cantàbria, Aragó, Castella i Lleó, Extremadura, Galícia, la Rioja). En conseqüència, si no s’aporten molts més recursos, les autonomies que hi haurien de sortir guanyant amb el canvi no arribarien a la posició que els pertocaria. Així mateix, les que ara estan sobrefinançades es negarien a perdre les seves posicions de privilegi. Per exemple, Extremadura té uns recursos pel model de finançament 14,5 punts per sobre la mitjana, però si s’hi afegeixen els altres ingressos per fons europeus, etc., i s’ajusta pel nivell de preus, arriba a estar 41,3 punts per sobre. En el cas de Castella i Lleó les xifres anteriors són de 16,3 i 22,2, respectivament, i en el de Galícia, de 10,9 i 17,2.

En tercer lloc, si poso en qüestió l’oferta del govern espanyol és perquè el recent informe Lagares sobre reforma tributària, que ha dit el ministre Montoro que servirà de base per a la reforma del finançament autonòmic, no aporta millores pel que fa a les competències tributàries de les autonomies.

Per tant, que ningú es confongui pensant que el govern espanyol reaccionarà positivament amb Catalunya oferint-li el que no ha ofert fins ara: un finançament acceptable. No s’hi pot confiar. Ens ho demostra l’experiència. De fet, la majoria dels catalans ja no hi confien. És com el conte d’aquell pastor que enganyava la gent dient que venia el llop. El govern espanyol ho ha de saber, que no perdi el temps en ofertes per aturar la consulta. El que els catalans volen és poder decidir sobre el seu futur votant, i el govern espanyol ha d’entendre que l’única oferta acceptable per als catalans és que ho deixi fer.

stats