1 . DEMAGÒGIA. Qualsevol estudiant sap que hi ha un principi del dret que impedeix aplicar retroactivament les normes penals. L'any 2006 el Tribunal Suprem, davant l'eventual excarceració d'alguns dels etarres amb un currículum més sanguinari, es va saltar aquest principi perquè Henri Parot i altres no sortissin al carrer. Alguns membres del mateix Tribunal ja van advertir llavors que aquella decisió moriria a Europa, com així ha passat. El Tribunal d'Estrasburg ha posat en evidència les mes altes instàncies judicials espanyoles, que s'havien col·locat fora dels principis de legalitat que regeixen la Unió. Es va cometre una greu patinada, i ningú va fer res per evitar-la: ni el Constitucional, ni el govern d'aquell moment. Ara es paga, sense possibilitat d'al·legar estranyesa o sorpresa. I, tanmateix, hi hagut un esclat de demagògia en alguns sectors polítics i mediàtics de l'espai conservador. Uns parlen d'impunitat, oblidant molt de pressa que, per exemple, la primera beneficiària d'aquesta resolució, Inés del Río, ha passat 26 anys a la presó, que aviat està dit. Altres proclamen el triomf d'ETA davant dels tribunals, com si hi hagués algun dubte que ETA es va suïcidar quan va trencar la treva amb l'atemptat de la T-4 de Madrid. Hi ha qui protesta contra la injustícia i acusa el Tribunal de protegir els enemics de la democràcia. I fins i tot s'ha parlat de no acatar la sentència, és a dir, d'excloure's del marc de la legalitat europea.
Són exercicis de demagògia populista, exactament del mateix nivell que els que, el 2006, van conduir a la gran relliscada del Tribunal Suprem. Actuacions típiques del que avui se'n diu la política penal de l'enemic, en nom de la qual els codis penals es van engreixant sense parar, i atenen molt més els sentiments d'una part de l'opinió que la racionalitat jurídica. Europa ja fa anys que viu el pas d'una seguretat democràtica a una democràcia securitària que, en lloc de regir-se per criteris universals, focalitza la seva actuació sobre algunes figures concretes, principalment el terrorista i l'immigrant (ho vèiem aquests dies a Itàlia). I contra l'enemic és la guerra, val tot; si cal, carregar-se el propi estat de dret, com ja va estar a punt de passar aquí amb els GAL.
El Tribunal d'Estrasburg ha corregit una violació flagrant dels principis del dret europeu, confirmant que encara és una garantia davant de la deriva cap a l'autoritarisme postdemocràtic. El PP té por de la reacció de les víctimes, a les quals massa sovint ha utilitzat políticament per a les seves guerres partidàries. Tanmateix, la sentència d'Estrasburg té un efecte pràctic que pot alleujar el govern: li permet començar a resoldre la qüestió dels presos d'ETA sense necessitat de canviar obertament la seva política penitenciària, amb la coartada que actua obligat per Estrasburg. ETA està derrotada. Què més cal? Que entregui les armes i desaparegui. Les fractures són massa fondes per pensar en un relat únic: cadascú té dret al seu. El perdó no pot ser una obligació, el demana i el dóna qui vol. Quedarà, això sí, la irrenunciable tasca de salvar la memòria.
2 . IMPOSSIBLE. L'últim tòpic sobre la independència de Catalunya que corre de dreta a esquerra, amb la mecànica repetició pròpia d'una consigna, és que és impossible. És una afirmació contrahistòrica. La història està plena d'esdeveniments que semblaven impossibles (encara ressona, per posar un exemple, l'esfondrament dels règims de tipus soviètic). Però, a més, és un insult a la intel·ligència, és una renúncia a pensar. No és un argument, és una exigència de capitulació.
