Crec que resulta un sa exercici preguntar-se de tant en tant si es viu d'acord amb les pròpies conviccions; esclar que primer caldria qüestionar-se si aquestes conviccions juguen un paper rellevant o no en les nostres vides. Partint de la base que és així, heus aquí algunes reflexions.
Per norma general les conviccions ideològiques solen ser més intenses durant la joventut. És, doncs, relativament freqüent que a mesura que una persona es fa gran, vagi adquirint compromisos i estils de vida personals i professionals que la puguin allunyar dels seus orígens. No és que renunciem a les nostres conviccions i ideologia, sinó que determinades formes de vida és fan més difícils d'harmonitzar en la mesura que s'allunyen de la posició original. La manera amb què gestionem aquestes dificultats, separant el que és prescindible del que és essencial, configura en part la coherència de les nostres vides.
Aquests dies hem conegut la mort de Rosalía Mera, una dona a la qual els mitjans han presentat com la més rica d'Espanya. Tanmateix, Rosalía Mera va ser una dona fidel als seus principis i mai no va oblidar els seus orígens. La vaig conèixer fa pocs anys i he de dir que em va impactar moltíssim. Era sincera, clara i contundent, tant en el que defensava com en les seves contradiccions.
Una vegada ens va explicar els seus orígens: com va començar a treballar als tretze anys sense que allò l'afectés gaire, més aviat al contrari, a ella li agradava vendre i a més ho feia bé, de manera que se'n sentia orgullosa; els inicis del negoci, la seva feina com a costurera, la confecció de bates de boatiné; el seu amor pel marit, els projectes conjunts, els somnis de parella, els plans de futur. Ja havien format una família, tenien una filla, quan va arribar el seu primer i més gran dolor, un fet que la condicionaria per sempre més: el naixement del seu segon fill, el Marcos, amb paràlisi cerebral. A partir d'aleshores, la seva lluita en solitari i el progressiu distanciament amb el seu marit fins a arribar a un dolorós divorci que ella no podia entendre. Com tantes altres dones va plorar amargament la seva solitud, aleshores creient-se incapaç de superar-ho.
Però, també com tantes altres dones, les dificultats la van fer créixer: " Soy Rosalía Mera -deia-. No la mujer o exmujer de Amancio Ortega ". Però no només va créixer davant de les dificultats, sinó també en el món de l'economia, i així es va convertir en una gran empresària. Seria absurd pensar que no buscava el benefici material o defensar que no tenia esperit competitiu; no és això el que la feia diferent. Ella era dura, molt dura, en les negociacions; defensava la cultura de l'esforç i desconfiava dels reptes fàcils. Però mai no va oblidar ni els seus orígens ni la seva condició de dona, així com les dificultats que comporta créixer en l'exclusió social quan ets diferent. Per això entre les seves amistats i col·laboradors hi comptaven més els amants i professionals de la medicina, la psicologia, l'educació o el món de l'art que no persones del món empresarial. La manera amb què va tirar endavant el seu compromís social a través de la fundació Paideia és una mostra més de les seves conviccions.
¿Es pot posseir una gran riquesa i ser d'esquerres? ¿Triomfar en el món empresarial i considerar-se progressista? ¿Dedicar-se a les finances i defensar l'estat del benestar social i els programes d'inserció? ¿O dirigir una multinacional i alhora ser una gran intel·lectual? Quina és la coherència d'una vida socialment compromesa en un món en què el diner s'ha convertit en un valor per ell mateix? On són els límits i quina és la línia vermella que no hem de travessar mai?
He de reconèixer que és difícil, i jo mateixa en escriure aquestes línies qüestiono la meva vida, sovint tan plena de contradiccions. Sort en tinc del meu origen professional, també lligat a l'exclusió social, que té la capacitat, encara, d'actuar com a veu de la consciència i incomodar-me.
Són molt poques les persones capaces de viure en estat pur, com podria ser per exemple el cas de la mare Teresa de Calcuta o Pere Casaldàliga, així com d'altres persones, religioses o no, que han fet de la seva vida un testimoni personal portat fins a les últimes conseqüències.
En general, hem d'admetre com ja deia Quevedo que " Poderoso caballero es Don Dinero, pues quien le trae al lado es hermoso, aunque sea fiero "; així era aleshores i així continua sent ara.
Però permetin-me que acabi pensant que, malgrat les contradiccions i incoherències, no oblidar els orígens és molt important. Això és el que ha fet que persones com Rosalía Mera fossin capaces de manifestar-se en contra de les retallades en educació i sanitat, denunciar la catàstrofe marítima del Prestige i donar suport al moviment dels indignats . Tant de bo al nostre país en tinguéssim uns quants més com ella.
