Publicitat
Publicitat

Felipe Salgado: “Una Mama en lloc d’un Papa”

Tot just acabar l’entrevista -tres cantonades més enllà- em trobo 3 trucades perdudes seves i 4 whatsapps de la mida d’un llençol. A raig. Sense espais, sense punts ni comes, una única frase eterna saltant del català al castellà i de l’anglès al francès. Un xoc més o menys així:

Graciasguapamepreguntanlosdel
santaullalialatinedacuandosaldra
laentrevistdehoytulosabes
yamedicesgraciasportuayda
thanksetjesuistresreconaissent
etpourlinstantj
etambrassebienfort [...]
adeuijaemdirasalgunacosa
perdonaporelmareo
tengobiodraminasiquieres
.

Comencem.

13.45 = ‘HORROR VACUI’. El Felipe és això: pluja torrencial d’idees, noms, fets, cites, elogis. És un dels grans de la moda. Rebobinem i ens situem a Gran Via 20, on té el xiringuito muntat, com ell diu: Un autèntic museu amb col·leccions, records i regals d’alguns dels grans noms del món de la moda: Raf Simons, Martin Margiela, Bernard Willhelm i un llarg etcètera. No hi ha un mil·límetre buit. Tot atapeït. Tot recarregat. Tot molt barroc. Vestits, quadres, mocadors, brodats, pòsters, cables, discos, més música, molt d’art. La seva oficina és un contenidor del millor i pitjor de la seva vida. Un diari visual en 3D. Tot tocable. Tot canviant. Tot acumulant. Un recorregut per la seva vida de la mà de tòtems del món de la moda que s’han convertit en amics. Dels de veritat, molts d’ells. Miro al meu voltant. Observo i pregunto: No et falta aire? NO: tinc horror vacui.

13.32 = MODA. Tenaç. Apassionat. Lluitador. Sincer. Honest. Tot cor. Molt al control. Molt conscient. No deixa anar. A dins porta una fera però no la deixa sortir al llarg de l’entrevista. És el seu millor vigilant. La seva és una línia de treball senzilla, directa, sense tecnicismes ni accions forçades; molt atent al talent jove, amb un enfocament emocional i, sempre, amb implicació personal. Li agrada la moda d’avantguarda, intel·ligent, sense por, i està a favor de la independència creativa amb habilitat comercial. Què és per tu la moda? Una professió, no un lifestyle. No hi dedico la vida: només el temps necessari. Com veus Barcelona en el món de la moda? Poc interessant. Què ens falta? Ens falten discursos personals profunds i amor al risc, i ens sobra el gust per les tendències i les tonteries efímeres; pensem massa en l’anunciant i massa poc en el que innova. Ens falten escoles. I, sobretot, entendre la moda com la teva pròpia pell i no com un luxe inaccessible.

13.02 = ICTUS. És crític, però no està enfadat. I si és una cosa és lluitador. Ara fa 3 anys el Felipe va tenir un ictus i contra tot pronòstic es va salvar. ¿Un miracle? Jo sempre vaig saber que no era el moment de marxar; tenia 46 anys i no havia vingut a aquesta festa per marxar-ne tan d’hora: jo volia seguir ballant. ¿No et plantejaves una altra opció? No. Me n’havia de sortir; he recuperat part de la mobilitat del cos i recuperaré la resta. Ho sé. Què t’ha ensenyat l’ictus? Moltíssim. Un dia donaré gràcies per haver-lo patit: m’ha ressituat. Ara tinc més angle i perspectiva de tot plegat. I sobretot, sóc més conscient de l’aquí i l’ara.

12.45 = MAMA VS. PAPA . Lliçó de vida. Lliçó vital. Lliçó humana. Anem enrere, a Zamora, i m’explica com ha estat sempre d’important la moda i la música per a ell: sempre han estat una escapatòria. Jo era un xaval de Zamora, homosexual, que el primer que sentia quan baixava al carrer era: ¡Maricón! Ho explica amb naturalitat, humor i zero ressentiment. Seguim: Què tenen els homes que no tinguin les dones? Són més negats. Jo sóc un feminista empedreït i crec que la vida és femenina. Fins que les dones no estiguin al control, aquí no hi ha solució. Fins que no hi hagi una Mama en lloc d’un Papa, això no ho salva ningú. Només les dones són capaces d’acabar amb la fam a Etiòpia i allà no sigui.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF