Misc 10/04/2014

Federalisme sense lírica

i
Sebastià Alzamora
2 min

De la mateixa manera que molts només s’enrecorden de santa Bàrbara quan trona, la majoria de polítics només s’enrecorden dels poetes quan volen embellir algun discurs solemne. Ho vam tornar a comprovar despús-ahir al debat extraordinari al Congrés, que es va saldar amb el no rotund (dialogant, però no per això menys rotund) que tothom ja coneixia per endavant. Però això no va evitar que algunes de les peroracions d’aquella tarda incloguessin les seves corresponents cites poètiques.

Marta Rovira va tirar del valencià Vicent Andrés Estellés, cosa que sempre dóna pedigrí de Països Catalans i que, a més, li va permetre triar un parell de versos ja clàssics per a l’independentisme, deguts al poeta de Burjassot: “No podran res davant d’un poble / unit, alegre i combatiu”. Són versos extrets del megapoema Mural del País Valencià, i que el grup Obrint Pas va popularitzar en incloure’ls dins la seva cançó La flama. Més canònic, com no podia ser d’una altra manera, Duran i Lleida es va decantar per un dels poemes més coneguts de La pell de brau de Salvador Espriu, de qui tot just hem celebrat el centenari i que em penso que ningú havia citat mai: “Escolta, Sepharad: els homes no poden ser / si no són lliures”. Tot i que les apel·lacions a la llibertat, posades en boca de Duran, sempre deixen un regust un pèl esmús, a Espriu no se li pot negar la potència del seu dictum. Jo diria que tant Rovira com Duran la van encertar en l’elecció dels versos i dels poetes que els convenien, i, sense pecar d’originals, si més no van tenir el detall de no recórrer al “tot està per fer i tot és possible” de Martí i Pol, que ja comença a estar una mica gastat.

Joan Herrera, per la seva banda, va reivindicar “l’Espanya de Lorca i Machado”, dos poetes que van morir de mala manera precisament pel fet d’haver nascut en un país que en un moment de brutalitat va decidir matar-los. I, com si no l’hagués escoltat (potser no ho havia fet), Rubalcaba va afirmar que dedicava el seu discurs “a aquells catalans que senten com a seus Machado i Miguel Hernández, a aquells espanyols que senten com a seus Joan Miró i Salvador Espriu”. I aquí sí que ja entrem en una trampa. Tots sentim com a nostres Machado i Hernández, dos magnífics poetes com tots els esmentats. És més, el fet de ser catalans no ens priva tampoc de sentir com a nostres Rilke, Benn, Trakl, Shakespeare, Eliot o Valéry. No en faltaria d’altra: els grans poetes són de tothom, i aquells que varen escriure en idiomes que coneixem (com el castellà de Machado i Hernández) ens resulten encara més propers. La pregunta és la inversa: queda, actualment, algú a Espanya que senti com a seu Salvador Espriu? O Estellés? O Vinyoli? Difícilment pot succeir això, per la senzilla raó que hi ha hagut un Estat que s’ha ocupat minuciosament d’ocultar l’existència d’aquests poetes i de la llengua en què escrivien. Espanya els ha rebutjat, tant a ells com a la seva llengua. Mal començament per posar-nos a parlar de federalisme, a hores d’ara.

stats