Com a fembra que ha viscut uns Jocs Olímpics a la pròpia ciutat, no puc fer res més que felicitar els madrilenys per no haver estat escollits com a amfitrions dels propers. No saben el que s'estalvien. Bé, sí que ho saben. S'estalvien, primer de tot, moltíssims diners, que com que ja els tenien pressupostats ara potser els podran destinar a pagar els deutes o a projectes socials. Però també s'estalvien altres coses. Haver de sentir milions de vegades durant els propers anys l'expressió " Mucha fuerza y mucha energía ". I l'expressió "Nuestros atletas ". S'estalvien veure la retransmissió dels Jocs de Televisió Espanyola com si, entre els d'Atenes el 776 abans de Crist i els de Madrid el 2020, no n'hi hagués hagut cap altre entremig. S'estalvien haver de donar ús a la Vila Olímpica i a reparar-ne les goteres. Comprovar la incapacitat de locutors i polítics espanyols per dir qualsevol nom en un idioma diferent del propi. Una mascota que s'hauria dit Cibelita o Madroñito. La Caballé (s'ho mereixia) cantant l'himne Exciting Madrid amb algun artista de rock que no es trobés gaire bé. Nacho Cano fent-li de compositor. La construcció d'un corredor mediterrani que passés per Burgos (tot i que això pot fer-se igualment). El príncep Felip desfilant i la infanta Helena i la Corinna plorant. Imatges aèries de la Cibeles amb música instrumental a base de bateria, castanyoles i guitarra elèctrica. La inauguració. Acudits amables fets per monologuistes amb texans sobre els esports que millor practiquen els espanyols, per exemple, el sillón bowl i el bocating of calamares . Ana Belén i Víctor Manuel cantant allò. Florentino Pérez prenent mides. Haver oblidat la corrupció. Que Catalunya hi participés com a país. Haver d'escoltar l'himne que sonaria a l'hora de repartir les medalles de natació sincronitzada.
