Misc 16/10/2013

Evocació del V Centenario

i
Ferran Sáez Mateu
3 min

Per raons d'ordre acadèmic, vaig viure la preparació del V Centenario del descobriment d'Amè- rica, l'any 1992, d'una manera força intensa. La meva tesi doctoral investigava la influència dels cronistes d'Índies en la filosofia de Montaigne, i l'impacte que va tenir en el pensament de Rousseau i altres autors europeus. Entre el 1989 i el 1992 es van publicar milers de títols relacionats -ni que fos indirectament- amb el tema que jo tractava. Vaig defensar la tesi el novembre del 92 i, en conseqüència, vaig llegir molts quilos dels papers que es publicaven en aquella època. Alguns eren de naturalesa estrictament acadèmica i d'altres no. Dissabte passat es va commemorar el 12 d'octubre, antic Día de la Raza i avui festa nacional d'Espanya. No em vaig poder estar d'evocar què va ser -i, sobretot, què no va ser- aquell Cinquè Centenari celebrat fa 21 anys. D'alguna manera, la falsa indiferència de l'executiu espanyol cap al procés polític que es viu a Catalunya deriva de l'obstinada repetició d'una actitud que es va produir l'any 1992 a Espanya, sota la presidència del PSOE. Consistia, simplement, a no voler-se posar davant del mirall.

Al llarg dels mesos immediatament anteriors al 12 d'octubre del 1992, i també durant tot el 1991, es van realitzar milers i milers d'actes tant a Espanya com a l'Amèrica Llatina que pretenien revisitar un fet històric que va canviar el món. En un cas així, un cert cofoisme -vingui dels espanyols, dels catalans o dels australians- resulta estructuralment inevitable, en la mesura que aquestes commemoracions són poca cosa més que això. El fet és anecdòtic i insignificant; la part substancial de la cosa és que es va perdre l'oportunitat de fer una anàlisi honesta de les circumstàncies que van envoltar la gestació d'aquell gran imperi. Hi havia un tema tabú que es va defugir oficialment de manera sistemàtica: l'Espanya incipient que comença a aflorar a finals del segle XV i es consolida com a imperi al llarg del segle XVI és el resultat d'un conjunt molt extens d'exclusions, no pas d'unions ni d'encuentros , com el que es provava de magnificar fa dues dècades. Convé recordar que aquest suposat encuentro és imaginari: el projecte comença al segle XV amb l'extermini i l'esclavització residual dels guanxes canaris; segueix amb l'expulsió dels jueus de la Península; continua amb el sotmetiment de tot un continent, que ocasionarà milions i milions de morts; segueix amb la definitiva expulsió dels moriscos el 1609; continua amb l'obsessió preracista per la "puresa de sang"; arriba a començaments del XVIII amb la Nova Planta, etc.

L'any 1992 semblava un bon moment per encarar-se honestament amb aquesta història d'exclusions; i no per masoquisme, sinó perquè en cas contrari l'omissió postergada sine die acaba fent metàstasi. A data d'octubre del 2013, la patologia s'ha fet més que evident. El que està passant a Catalunya -i, molt més tímidament, també a les Balears- té molt a veure amb el fet d'haver idealitzat la història d'Espanya tot ocultant el seu origen excloent. Primer no hi cabien els qui no eren catòlics; després hi sobraven els indis pagans; més endavant, els qui tenien cognoms sospitosos de conversos; posteriorment, els qui parlaven qualsevol cosa que no fos el castellà... Doncs bé: tot això porta de patac al lloc on som ara. És una inèrcia, però també la conseqüència inevitable d'una molt determinada mentalitat. Això no fa Espanya diferent d'altres països amb vocació expansiva i colonial, com França o Anglaterra, ni implica cap especificitat especialment perversa. El problema és ben bé un altre: haver-se negat a mirar de cara aquest llegat quan tocava. Això tampoc no és cap novetat, de ben segur. França es repensà seriosament -i també dramàticament- molt tard, després de la descolonització d'Algèria; i al Regne Unit hi han hagut debats del mateix tipus en moments molt significatius, com ara l'atemptat de l'IRA contra l'exvirrei de l'Índia Lord Mountbatten l'any 1979. A Espanya aquestes catarsis col·lectives s'han produït molt rarament, i sempre enmig d'un clima enrarit, poruc i sense gruix intel·lectual. Però si encara es parla del 23-F amb una prudentíssima sordina!

Si en una data tan oportuna i significativa com el 1992 no es va gosar destapar la caixa de la Llegenda Negra d'una manera crítica i valenta, ¿què es pot esperar que es digui el 2013? Tot el que no interessa són "mites de la historiografia nacionalista", potser perquè l'únic objectiu encara és esquivar el mateix mirall comprometedor de fa dues dècades.

stats