Les eleccions al Parlament Europeu han revifat un tímid debat sobre el futur de la UE. Malauradament, un debat insuficient, ja que altre cop el que els polítics discuteixen i els mitjans reflecteixen són sobretot temes de caràcter local, alguns amb alguna connexió amb el que pugui passar a Europa, però la majoria no. Es parla molt més de polítiques nacionals que no pas de quina ha de ser la futura orientació de la UE. És una llàstima. Crec que tothom en té una part de culpa, els polítics de Brussel·les, els dels governs estatals i els més propers. I segurament també nosaltres...
Curiosament, els qui de veritat plantegen el debat europeu són precisament els partits que estan en contra de la construcció europea i que, amb més o menys intensitat, proposen el desmantellament o l’abandonament tant de l’euro com de les pròpies institucions de la UE. Aquests partits estan augmentant la seva influència en l’opinió pública, i també les seves perspectives de representació política. Més important que això és que creix un cert euroescepticisme en àmplies capes de la població que encara segueixen creient en Europa. Sembla que tots ens hem tornat una mica euroescèptics, encara que en realitat som eurocrítics.
1. Desencís.No cal dir que hi ha un desencís entre el que hem esperat de la UE i el que n’estem veient. De la UE, els europeus n’esperàvem: a) La pau entre els nostres estats. b) La llibertat i la democràcia en els nostres pobles. c) El progrés en les nostres economies. d) Un model social més avançat. e) Una presència més forta d’Europa en un món globalitzat, dominat per grans potències polítiques i financeres. Els dos primers objectius s’han aconseguit plenament, tot i que no sempre tots ens adonem de la seva importància; el tercer també, encara que, després d’un gran progrés, ara apareixen moltes febleses; en el quart es van fer grans avenços durant 40 anys i després s’han començat a fer passos enrere, sobretot amb les polítiques anticrisi actuals, i el darrer ha fracassat totalment. Aquest desencís porta a diferents actituds.
2. Euroescèptics. Les manifestacions més importants d’aquests corrents combinen normalment la voluntat de recuperació de les sobiranies perdudes amb crítiques als excessos de solidaritat, especialment en el tema de la immigració. En alguns casos, com al Regne Unit, s’expressen de forma plenament democràtica; en molts altres tenen tics antidemocràtics. Defensen, normalment, no anar més enllà d’una unió comercial, i aspiren a mantenir antigues esplendors com a estats. Són corrents que generalment se situen en posicions molt dretanes.
3. Eurocrítics. Decebuts per la deriva antisocial de les polítiques econòmiques actuals, fruit dels corrents ideològics dominants i de la incapacitat d’Europa de resistir les imposicions dels mercats financers, mostren un intens desig d’una Europa més social i més solidària, tant internament com externament. Llevat d’alguna excepció, la voluntat no és desmantellar la UE, sinó reformar-la i reforçar-la. Reformar-la amb polítiques més progressistes, i reforçar-la per poder fer front als poders financers globals. Reforçar-la vol dir avançar en la unió política, donar més pes a les institucions europees i menys als estats, i augmentar el pressupost de la UE per millorar les polítiques de transferències entre estats. Reforçar-la també vol dir tenir més pes internacional, tant per defensar el nostres interessos com per tenir més autonomia a l’hora d’exercir la solidaritat cap a fora. No pretenen anar enrere, sinó canviar de direcció.
4. Perspectiva. Els defensors d’aquestes darreres idees, que en gran part comparteixo, es van equivocar del tot quan van rebutjar el projecte de Constitució. Era un pas insuficient, però important, en aquesta direcció. Aquell fracàs ens ha portat a la situació actual i ha agreujat l’impacte de la crisi financera sobre les nostres societats. Ara es presenta una ocasió per recuperar una part del que es va perdre. Necessitem una Comissió més controlada pel Parlament, únic òrgan democràtic de la UE, i un president que sigui nomenat seguint els desitjos dels votants, i que hagi de retre comptes a ells i no només als caps de govern dels estats.
Segurament l’objectiu primordial de les eleccions de diumenge serà triar entre Juncker i Schulz. El segon objectiu, específicament català, també es resoldrà molt millor si la Comissió queda reforçada davant dels estats. No tornem a perdre aquesta oportunitat.
