Sempre hi va haver qui pensés que existien alternatives millors: si cobrar-la a l’aeroport, si incloure-la en el bitllet d’avió, o una ecotaxa pactada. De totes les alternatives, una ecotaxa pactada n’era el paradigma.
Anem a veure si aquesta il·lusió era viable. Per fer-ho, remuntem a l’inici de la singladura. Elena Pisonero, aleshores secretària general de Turisme durant el govern en minoria d’Aznar, va declarar que si bé no estava d’acord amb l’ecotaxa, posaria a disposició del Govern de les Illes Balears les oficines de turisme a l’exterior per si les necessitàvem. El president Aznar havia dit al president Antich, en la primera i única entrevista que varen mantenir, que fes ús de la capacitat fiscal que tenia la comunitat. La realitat és que ens enviaven a porgar fum -ens havien rebut amb un sonor “quina tropa”-, però, vist amb perspectiva, podríem dir que va ser el moment idíl·lic de les relacions.
En la solitud del corredor de fons, el mes de novembre de l’any 1999, vaig proposar la creació del Fons per la Rehabilitació dels Espais Turístics i Naturals; es va aprovar. Aquesta era una peça clau en el projecte. Ho pensàrem com un pot on emmagatzemar els recursos recaptats per invertir en els espais turístics, la recuperació del patrimoni i la millora del medi. Un instrument per garantir el caràcter finalista dels doblers, essencial per a la credibilitat de la proposta, i inductor a possibles pactes. Algun mitjà de comunicació ho va interpretar com una renúncia a la idea.
El fet era que existia una opinió generalitzada que mancaven recursos públics per millorar la qualitat del producte turístic. Amb aquest fi, el Govern instituïa una guardiola que nodriria amb la recaptació de l’impost. Com he dit abans, possibilitava el pacte, en el sentit que si una administració competent en matèria econòmica -Govern espanyol- o un sector econòmic -hoteler- creia que el l’impost podia ésser perjudicial per a la competitivitat, sempre tindria la possibilitat d’aportar recursos propis, i en conseqüència modular a la baixa l’import de l’impost, d’un euro al dia
Aquesta és l’única fórmula per un pacte que va existir durant tota la legislatura, almenys que jo sàpiga. I, segons la meva opinió, l’única possible. Ja abans que s’articulés el fons, el gran hoteler J m’havia fet l’oferta d’una aportació anual de 4 mil milions de pessetes per part dels empresaris, a condició de no posar l’impost. Però el temps polític era d’ allegro molto. El mes de novembre, el mateix senyor J i l’hoteler O s’aixecaven de la taula al crit d’“ets pitjor que Franco”, dirigint-se al president Antich, i amb l’amenaça que “no faràs feina mai més en aquesta comunitat, si poses l’ecotaxa”, dirigida a la meva persona. Però, mentre ells partien en estampida, l’altre gran empresari R, en presència de l’altre gran empresari G, continuava oferint al president 2 mil milions de pessetes per no posar l’ecotaxa.
“L’aproveu, però no l’apliqueu, deixeu-la en suspens. Necessito poder dir que no la cobrareu per convèncer-los que aportin recursos”, em deia un empresari amb gran influència i línia directa amb Moncloa. Pel que es veia, per negociar amb Aznar, encara que fossis dels seus, hi havies d’anar amb el cap de sant Joan a la safata. Com a anècdota, diré que el resultat d‘aquesta gestió va ésser esperpèntic: una comissió trilateral -PP balear, govern autonòmic i govern estatal- en la qual Madrid imposava l’agenda i vetava la presència d’algun conseller en concret del govern autonòmic.
En definitiva, la negociació amb el Govern central era una via morta amb destinació a res i les ofertes dels empresaris no es concretaren. Per no citar la d’una loteria per recaptar fons que va proposar la Federació Hotelera de Mallorca. També és cert que el govern mai va accedir a retirar l’impost. S’havia convertit en un billar a tres bandes: grans empresaris, Govern de l’Estat i Govern de les Illes Balears, on el joc era el poder i la penyora, l’ecotaxa. En el transcórrer de la partida, dos fets cridaven poderosament l’atenció: la necessitat desorbitada i malaltissa dels populars per recuperar el govern de les Illes Balears i l’interès de les grans cadenes hoteleres per mantenir l’ statu quo a les Illes, quan aquestes no representaven més enllà d’un 5% en el seu volum de negoci.
Si ho interpretem simplement en clau del que va succeir la legislatura següent, en la qual Jaume Matas era president, n’hi ha per posar-se les mans al cap i horroritzar-se. Si ho intentem desxifrar en una perspectiva més àmplia en el temps, i des de la idiosincràsia local, és fàcil de veure que, essencialment, la disputa se centrava en la idea predemocràtica de “demostrar qui mana a la comunitat”. L’ecotaxa pactada, que no va ser possible, es va convertir en una gran entelèquia, darrere la qual hi caberen des dels interessos personals fins a la lluita de classe.
