Segons Esperanza Aguirre, els agents de l’ordre públic que van tenir la pretensió de multar-la dijous per haver estacionat en un carril bus (i la moto dels quals ella va envestir impetuosament amb el seu automòbil ) no volien sancionar-la per haver comès aquesta infracció (que ella mateixa reconeix), sinó perquè actuaven amb “una actitud masclista” i “condicionats per la figura pública” de la seva il·lustre persona. És a dir, que els municipals de Madrid no posen multes d’acord amb el Codi de Circulació, sinó en funció d’uns prejudicis impresentables. Hem d’entendre, doncs, que, si en lloc de ser una dona famosa, Aguirre hagués estat un home anònim, s’hauria estalviat “ la multita i la bronquita ” que li va caure i no s’hauria vist, per tant, obligada a emprendre una escapada de la policia digna d’un atracador de benzineres. Vaja, que si arriba a ser un home, encara hauria acabat fent uns zuritos i unes tapes amb els agents en alguna tasca de Callao.
Desisteixo de fer broma sobre el tema, perquè el meu enginy no podrà competir amb el dels guionistes dels programes d’humor que s’hi posaran les botes, ni tampoc amb el dels humoristes anònims que ja han omplert WhatsApp i totes les xarxes socials amb mil ocurrències sobre la tocata i fuga de l’Espe, que d’ara endavant serà recordada sobretot per això. Tota una carrera política reduïda a un episodi esperpèntic que no fa altra cosa que confirmar l’esperpent que sempre ha acompanyat el personatge.
Que la presidenta del PP madrileny, i expresidenta de la comunitat autònoma de Madrid, es comporti al volant com un adolescent que acaba de treure’s el carnet de conduir i que ha vist massa pel·lícules (i que possiblement ha abusat dels calimotxos) evidentment convida a fer mofa i befa de la seva persona. Però, de fons, hi apareixen qüestions més greus. La primera, òbviament, la de la qualitat ètica i intel·lectual de les persones que ocupen alts llocs de responsabilitat en el regiment de la cosa pública. ¿Algú que es comporta d’aquesta manera està en condicions d’ocupar o d’haver ocupat càrrecs públics? Òbviament, no, i si el PP i els partits en general no ens tinguessin avesats a les seves proverbials exhibicions de cinisme, Esperanza Aguirre ja hauria d’haver estat cessada i donada de baixa com a militant. Per una infracció de trànsit va dimitir al Regne Unit, fa un parell d’anys, tot un ministre d’Energia, Chris Huhne.
La segona qüestió, directament lligada tanmateix amb el mencionat cinisme, és la de la demagògia i els trànsits il·legítims entre categories. Com gosa un personatge públic que ve de protagonitzar un ridícul i un escàndol d’aquesta envergadura adduir un motiu com el masclisme per intentar treure’s les culpes penosament del damunt? El masclisme, i les seves conseqüències tràgiques, és una de les xacres més nefastes que arrossega la societat espanyola. Que un polític, i més si és una dona, intenti aprofitar-se’n per justificar el que és injustificable, cau de ple dins la categoria (gens còmica) de la vergonya aliena.
