Posidó, fitora i corona enterra, cabells i barbes plenes de cendra, dret braços sense esma, roman esglaiat en contemplar, des d'una penya de sa Dragonera, el desastre de la costa d'Andratx.
No comprèn, no és comprensible de cap manera, com aquest foc salvatge s'enfila amunt cap a Galatzó, o cap a Estellencs. La mar com més té més brama, i aquest foc desanat? Com més brama més menja. Com pot ser que fins i tot la natura sigui capaç d'engendrar enemics tan mortals?
Les ànimes de mil alzines i oliveres mil·lenàries miren desolades Posidó, entregades a un fat monstruós, condemnades, fermades a soques de llenya antiga esperen l'arribada del foc i de la mort. Allò que el ciment no aconseguí ho aconseguirà una flamarada bestial, regnarà l'infern damunt la terra.
Incapaç d'articular paraula, amb la sensibilitat mutilada per la violència de la imatge de l'inflamat acarnissament, la brutalitat de la mort de la natura en carn viva el trasbalsa, Posidó es mareja, vol reaccionar i no pot. Per on s'envesteix la maldat desbocada? Com es recupera el terreny perdut a la vida? Com continuar creient en la resurrecció de la carn, si és aquesta carn llenyosa la que sent cruixir sota les flames?
Vol cridar, i la impotència li ofega el clam. Estira un braç i la calentor extrema li bofega les mans, vol fer-hi front, i la veritat l'enterra dins un lament que l'ofega.
Vol, i no pot.
Negligència
Es demana quin és l'error que condueix a creuar tots els límits de l'impensable, de tot allò dolent imaginat. No sembla veritat que la negligència d'un foc colgat o d'un caliu rebel pugui ser la causa de tanta misèria. No sembla veritat la deixadesa de l'home del caliu, o la de l'home del ciment, o la de l'home que deixà créixer tant les males herbes, ni de l'home que decideix, o del que no ho fa, o ho fa a deshora, o malament. El lloc on s'ajunten tots els mals de l'home s'anomena Infern, i el foc hi regna.
Posidó renega de l'home i la seva maldat, i renega dels Déus, com ell, incapaç de recordar que ell mateix és també Déu de les tempestes, i la seva ira només li permeté enviar un vent de ràbia, i no una tempesta d'aigua dolça i alliberadora. De tenir forces, alçaria la fitora al cel i se la clavaria endins, fins a ferir la ràbia que li envaeix el seu interior més fons i no el deixa ni alenar. El lloc on els Déus desapareixen s'anomena Infern, i el foc hi regna.
Assegut damunt un roca, amb la cara encara plorosa i mascarada entre les mans, Posidó mira per darrera vegada als ulls de les alzines, que semblen acomiadar-se amb una serenitat que l'escarrufa:
-Tornarem, Posidó, tornarem a arrelar, tornarem a créixer i tornarem a cremar, de la mà de l'home i de l'absència dels Déus.
Al tercer dia, Posidó s'aixeca i jura sobre la cendra que ell serà allà el dia que la primera espira torni a prendre i encengui el primer caliu per cremar el bosc nou que avui, ja, torna a començar a arrelar amb dolorosíssima lentitud.
I mentre promet i jura, alça el cap, i més enllà del Jardí Desolat ple de cendra i desesper, contempla una festa de medalles, diplomes i enhorabones que, ufanosos, es lliuren els responsables d'aturar la tragèdia.
Davant tanta alegria i bauxa, Posidó es llença al mar, al fons del mar.
