Misc 25/09/2014

Escòcia: objectius i tàctiques

i
Joan Majó
3 min

No vull insistir en les anàlisis de les reaccions (a Escòcia, al Regne Unit, aquí, a l’Estat, o a la Unió Europea). És un debat complex, repetitiu i que durarà temps. Només voldria comentar dos aspectes que m’han semblat molt interessants de la jornada del dia 18.

Una vegada coneguts els resultats, el 19, vaig buscar i rellegir un article que, amb el títol ¿Independentismes?, vaig publicar en aquest mateix diari el 4 de gener del 2013. Voldria recuperar i desenvolupar dues de les afirmacions que hi havia, i, utilitzant l’exemple del referèndum escocès, intentar aclarir conceptes.

1. Independentisme i sobiranisme. Llegeixo una frase de fa dos anys: “No es pot ser independentista sense ser sobiranista, però es pot ser sobiranista sense ser independentista. Són dues coses diferents”. Tot i que s’ha anat posant una mica de llum en aquest tema, segueix havent-hi massa confusió, perquè són dos conceptes que es barregen contínuament. Ser sobiranista significa pensar que els catalans com a poble tenim dret a decidir sobre el nostre futur. Ser independentista significa voler que aquest futur sigui un estat independent. Són coses ben diferenciades. A Escòcia s’ha fet un referèndum sobre la independència perquè el primer tema estava resolt: gairebé ningú, ni a Escòcia ni a la resta del Regne Unit, posava en dubte el dret dels escocesos a decidir el seu futur. I l’han decidit democràticament, com ha de ser.

El nostre cas és diferent i, per tant, l’exemple escocès només ens val en part. Malauradament aquí no hem resolt encara la primera etapa, en bona part per l’equivocada cultura democràtica de molts dirigents espanyols, però també per la confusió que aquí s’ha establert, intencionadament o no, entre consulta i referèndum, o entre dret a decidir i independència. Per molt que el president Mas estigui intentant darrerament millorar el missatge, no és d’estranyar que molts parlin d’un “referèndum sobre la independència” i altres d’una “consulta sobre les preferències de futur”. Cadascú, aquí i a Espanya, utilitza la que més li convé segons les seves intencions prèvies... Mentre no s’aclareixi molt més el significat de les diferents respostes possibles a les preguntes plantejades, aquesta confusió continuarà, i ajudarà a dificultar la consulta, i sobretot el possible “dia després”.

2. Independentisme tàctic. Resumia jo fa dos anys: “Hi pot haver tres tipus d’independentisme”: “essencial”, és a dir, basat sobretot en conviccions i valors íntims, que ajuden a acceptar tots els possibles inconvenients; “instrumental”, no com un valor final, sinó com a eina, pensant en la millor manera d’aconseguir més benestar per als ciutadans, i “tàctic”, com a manera de fer pressió per canviar l’actitud immobilista de l’Estat, i d’aconseguir una gran millora de la situació actual.

En aquest tema sí que és bo veure el que ha passat a Escòcia de cara al dia que hàgim de decidir. El plantejament inicial de Salmond era molt clar, un referèndum per triar entre tres possibilitats: independència, seguir igual o una millora substancial de l’autogovern ( devolution ). Els entesos en la situació expliquen que, en aquell moment, l’objectiu de l’SNP era la devolution, ja que la voluntat popular d’independència era molt baixa. Cameron, segurament per aquesta raó, va acceptar el referèndum però va rebutjar la tercera opció i va imposar el sí-no. Quan va veure les darreres setmanes que el sí creixia molt, es va comprometre que, si sortia el no, Escòcia obtindria la devolution. Això significa que, en alguna mesura, abans de la votació, els escocesos ja havien obtingut el que volien (o, per ser exactes, la promesa del que volien, a l’espera que es compleixi). Jo crec que aquesta promesa deu haver tingut influència en el resultat final.

Faig aquest comentari perquè, si les coses acaben com estan promeses, és possible que hi hagi bastants decebuts tant entre els independentistes essencials com entre els unionistes radicals, però pot molt ben ser que sigui la manera amb què hi hagi hagut en conjunt més satisfets, perquè molts han aconseguit el que volien i molts han evitat el que no volien. Cameron va voler eliminar la tercera via, però l’ha hagut de recuperar i potser ha estat la millor solució.

Entre el zero i el deu, jo triaré el deu. Però segurament em conformaré amb un set o amb un vuit, si això satisfà més gent, i no crea vencedors i vençuts.

stats