Arriba corrents perquè la vida de corresponsal és un no parar encara que sigui en una ciutat tan tranquil·la i amable com Tarragona. Ens trobam a la plaça de la Font, al barri vell, just davant l’Ajuntament, i després d’un poc més de mitja hora de xerrada, torna a partir corrents perquè hi ha alguna cosa nova del cas Innova de Reus, un sumari en què ahir mateix s’imputà el president de la Diputació de Tarragona acusat de prevaricació i malversació, i ja la criden del diari. Mercè Pérez (Alaior, 1986) és, des de fa tres anys, corresponsal freelance del diari El País a Tarragona, una ciutat on hi ha pocs menorquins i que li agrada perquè, explica, “és petita, té mar i hi ha un monument romà a cada cantonada”.
COM VARES ANAR A PARAR A TARRAGONA? “Va venir tot rodat. El 2004 vaig anar a Barcelona per estudiar Filologia Hispànica i en acabar em vaig decidir per fer també periodisme, que era una carrera que sempre m’havia agradat. Primer vaig fer les pràctiques al Barça, tot i que no m’interessa gens el futbol, i a la web de Teatrelnet, però finalment vaig poder entrar de becària a la secció de Cultura d’El País i, quan ja acabava, va quedar vacant la plaça de Tarragona. Me la varen oferir i no m’ho vaig pensar gaire”. No hi havia estada mai abans, explica, i els primers temps es trobava com a perduda en una jungla en la qual no hi ha punts d’orientació. “Ara ja li he agafat el gust i m’agrada molt la feina”, afegeix. “Ser corresponsal és com fer un màster cada dia, perquè has d’estar pendent de tot. I veus molts contrastos. Fa dues setmanes era un dia al Vendrell, on s’havien mort quatre nins en un incendi, en un barri on quasi bé tothom està a l’atur i el 70% dels pisos estan ocupats, i l’endemà cobria l’acte institucional de la firma del Barcelona World. Cada dia hi ha una cosa nova i les històries mai no són les mateixes”. Que sigui una ciutat petita diu que li agrada, més que Barcelona. “He guanyat qualitat de vida. Com que és petita, tot està a prop i l’ambient és tranquil. En el fons és com un poble gran”, comenta.
ENYORES MENORCA? “Quan fa dos mesos que no hi vaig ja m’enyor, sí”, reconeix. “Intent anar-hi cada tres mesos com a màxim, tot i que he d’anar a Barcelona a agafar el vol perquè a l’hivern operen poques companyies i a uns preus que s’ho haurien de fer mirar...”. L’ha sorprès, com a tots, la mobilització de l’estiu passat per l’educació. “Es veia gent a les manifestacions que no haguessis dit mai que sortirien al carrer a defensar la llengua, també gent del PP. Han sortit en bloc i és una gent que encara hi està compromesa i que treballa pel pacte per l’educació”. És la part bona, perquè per l’altra part es fa creus que es vulguin tirar endavant projectes com les macrorotondes, “que són una animalada per les dimensions de l’illa”. “Menorca viu gràcies al paisatge i com l’ha protegit és el seu principal actiu i ara el volen posar en perill”.
VOLDRIES FER-HI FEINA? “Ufff!!! Si pogués trobar una feina similar a la que faig aquí...”, diu sense gaire convenciment. “A Menorca hi ha també molta crisi, però les coses es tapen molt. Sempre hi ha un familiar que ajuda, o la temporada turística que salva una mica la cosa, però en general és difícil. I la gent es resigna més”. Massa, per a una jove amb ganes de conèixer món.
