Sempre he dit que les presons d’un país reflecteixen en una proporció elevada al cub els seus defectes i les seves virtuts. És, doncs, precisament en les situacions extremes on es poden veure els principals problemes que afecten una població: pobresa, exclusió, desigualtat, corrupció, injustícia...
La presó és una institució molt antiga, per bé que tradicionalment ha tingut una funció de contenció. A l’Edat Mitjana tan sols servia com a espai d’espera per a l’aplicació d’altres càstigs que anaven des de la pena de mort fins a tortures, i no és fins passada la Segona Guerra Mundial que es produeixen grans canvis en el sistema penitenciari. Els horrors de l’Holocaust van desembocar en la convicció que no només hi havia individus culpables sinó també societats culpables, i és aleshores quan es produeix un canvi de paradigma en la funció de la presó. Pel que fa als joves, s’accepta la idea que la delinqüència juvenil és essencialment un fracàs del sistema educatiu. En conseqüència, quan un jove cometia un delicte es considerava que havia de ser tractat dins del sistema educatiu. D’altra banda, és l’època en què neix la idea que els adults que han infringit les normes es mereixen una oportunitat, i en aquest sentit es concep la presó com un instrument útil per a la reeducació. Als anys cinquanta tant els EUA com la majoria de països europeus van adequar les seves legislacions a aquesta ideologia.
A Espanya aquest canvi va arribar més tard, ja que no és fins a la redacció de la Constitució del 1978 que en el seu article 25.2 s’estableix que les penes i mesures de seguretat estaran orientades a la resocialització i reinserció social dels reclusos. Un any després, la llei general penitenciària desenvolupava aquests principis i s’aprovava al Senat. Aleshores dèiem que teníem unes presons igual que les sueques a nivell teòric, però molt mediterrànies a la pràctica. En tot cas, del precepte constitucional es deriva la impossibilitat de la cadena perpètua, una pena que avui torna a estar sobre la taula amb la reforma del Codi Penal en curs, que proposa la introducció de la “presó permanent revisable”.
Als anys vuitanta els EUA lideren novament un gir important en la política criminal amb el president Reagan al capdavant. La conseqüència és que avui, amb només el 5% de la població mundial, té el 25% de la població penitenciària del planeta. L’empresonament massiu reflecteix el resultat de tres dècades de règims de sentències molt dures, incloent un ús superior de condemnes a cadena perpètua. Un total de 7.300.000 adults estan sota control penal, dels quals 2.300.000 són a la presó.
Certament el sistema de reinserció i rehabilitació ha rebut nombroses crítiques, tant en l’àmbit conceptual com l’empíric, que qüestionen que sigui possible la reeducació en un sistema carcerari. Moltes d’aquestes crítiques són certes i no tinc cap dubte que hi ha coses que s’han de revisar, però el model s’ha d’analitzar amb molt més rigor. No es pot dir, per exemple, que ha fracassat, quan en molts llocs ni tan sols s’ha intentat. En el cas de la delinqüència sexual, les investigacions coincideixen a apuntar que amb l’aplicació de determinats programes terapèutics disminueix significativament la reincidència, en la mateixa línia que els estudis realitzats a Catalunya sobre la reincidència en els delictes sexuals i predicció del risc (Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada, 2009). El mateix es podria dir dels programes de rehabilitació, que, sense ser la panacea, impliquen un índex important de millora, especialment pel que fa a aquells que s’adrecen a canviar els estils d’aprenentatge i habilitats. Naturalment, les polítiques de reinserció i l’esforç en programes de tractament tenen sentit si pensem que la immensa majoria de reclusos tornaran a la societat. Si això és així, sembla que el més adequat és que ho facin en les millors condicions possibles, i no ho dic només per raons humanitàries -que també-, sinó perquè afecta el benestar de tothom.
Però avui ens preguntem per què la presó ha passat de ser un lloc crític a ser un dels pilars del nou discurs polític. Nils Christie deia que “la pobresa i la misèria es combaten amb educació i no amb presons”; avui probablement se li replicaria que els objectius penals han de ser uns altres. No sembla que continuem defensant polítiques de reinserció, sinó que es busquen solucions més ràpides i visibles, amb poca oposició i costos més baixos. I per dur-les a terme, res millor que moltes i noves lleis, més dures i repressives, preconitzadores de la tolerància zero i del compliment íntegre de les penes; “llei i ordre” en definitiva, com a la sèrie televisiva, això sí que dóna vots.
A Catalunya, a diferència de les reserves que recull Bill Keller a l’article de la pàgina anterior, el fet que els presos es matriculin a la universitat no crec que generi polèmica, si més no des del punt de vista ideològic. En aquest sentit, el departament de Justícia tenia un conveni firmat amb la UNED des del 1985, però es va rescindir el 2012 per motius econòmics. En tot cas, es va arribar a un màxim del voltant de 80 matriculats amb un cost total aproximat de 80.000 euros. Per tant, ni la quantitat aportada fins aleshores ni el nombre d’alumnes matriculats -no només a la UNED sinó també a la UAB i a la UOC- mai han estat significatius. Tanmateix, dels 9.869 interns que hi ha actualment és una llàstima comprovar que només 32 cursen estudis universitaris i 23 preparen les PAU. Els interns paguen íntegrament les despeses de les matrícules i el material didàctic, si no és que han obtingut una beca del MECD en igualtat de condicions que la resta d’alumnes de l’Estat que la sol·licitin. La veritat és que sap greu que n’hi hagi tan pocs que cursen estudis superiors, tenint en compte no només la situació del mercat laboral sinó també l’incentiu que podria significar. Per això em pregunto si avui, en l’era dels MOOC, els estudis online, Universia o altres iniciatives, no podríem ser imaginatius i incorporar noves iniciatives.
I encara una altra qüestió: què faria una hipotètica Catalunya independent respecte a aquest tema? ¿Seríem capaços de reduir la població penitenciària com va passar als països escandinaus? ¿Crearíem nous models penitenciaris? ¿Buscaríem solucions menys punitives i més justes a través de la justícia restaurativa?
Permetin-me que afegeixi aquestes reflexions als debats preelectorals d’aquests dies. Si més no per pensar, com diu Kahlil Gibrain, “que en el cor de tots els hiverns hi viu una primavera que batega i darrere de cada nit arriba una albada somrient”.
